diumenge, 28 de febrer de 2016

La solitud del sentinella

El DCVB defineix sentinella o sentinel·la com a servei de vigilància i defensa; el soldat posat per un cert temps en un lloc per a vigilància i defensa. Deixant de banda el món castrense, avui em vull referir a una altra mena de sentinelles, els que actuen en àmbits més quotidians com el laboral, el domèstic o el familiar: els sentinelles de la vida.
Un sentinella de la vida és aquella persona que, sense saber com ni per què, es troba fent guàrdia d’un col·lectiu determinat i vetlla pels altres sense que ningú li hagi encomanat aquesta funció. Normalment la mateixa persona acaba fent de sentinella en els diferents àmbits en què es mou.
El de sentinella no és un càrrec de confiança ni un lloc de treball reconegut ni un graó jeràrquic. Ser sentinella no va associat a cap remuneració ni a cap reconeixement explícit. Senzillament, la seva existència és coneguda i es dóna per suposat que hi és i que exerceix les seves funcions de vigília i protecció. No confonguem un sentinella amb un servent ni amb un àngel de la guarda!
Ser sentinella és compatible amb portar una vida normal, tenir una família, unes aficions, uns amics, temps per a un mateix… El sentinella compagina la seva pròpia vida amb les tasques de guàrdia dels altres i no abaixa mai la guàrdia, sinó ja no seria el sentinella.
Al sentinella se li atribueixen unes funcions que ell no ha demanat i assumeix una responsabilitat per la qual potser no se sent preparat. Quan el sentinella pren consciència d’aquest fet, segurament ja fa molt de temps està exercint com a tal.


Normalment els sentinelles són persones responsables, organitzades, realistes i d’estructura mental quadriculada, que ho tenen tot controlat i això proveeix el seu entorn d’una bona dosi de tranquil·litat. Estan al cas de tot: com i quan s’ha de fer un tràmit determinat, com i quan s’ha de pagar tal impost, com i quan cal prendre una medicació… Un sentinella no ho fa tot, però amb un sentinella a prop és molt probable que no se’ns escapi res.
Als sentinelles els costa molt trobar suport al seu voltant, per més fantàstiques que siguin les persones del seu entorn laboral, familiar, esportiu o associatiu. Quan un sentinella comparteix el neguit que li genera el fet de ser sentinella, és molt probable que se’l titlli d’exagerat, patidor o extremadament prudent i que s’entengui la seva inquietud com una simple queixa. Un sentinella ha de vigilar molt com diu les coses perquè sovint el seu entorn l’interpreta malament. Per això, és conscient que un sentinella, calladet sempre és més bufó.
Un sentinella no pot deixar de ser-ho perquè, de sentinella, se n’és a casa i al carrer, a la feina i de vacances, a mar i a muntanya, a l’hivern i a l’estiu… sempre i a tot arreu. Amb esforç i perseverança, un sentinella pot fingir que no ho és, però tard o d’hora serà descobert. 
Un sentinella sovint se sent poc comprès i viu en solitud la seva pròpia solitud. És la coneguda solitud del sentinella. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...