divendres, 21 de juliol de 2017

Aquells meravellosos estius (II)

Estades a la Vall del Bac 

Asseguda en un pedrís al bell mig dels nou xiprers i a tocar de l’ermita, recordo aquelles llargues estades d’estiu. Són imatges en blanc i negre gravades en uns clixés mig velats, no tant pels prop de cinquanta anys que han passat sinó per la prompta edat que tenia quan les vaig viure. Són records que s’han reforçat gràcies a l’arxiu fotogràfic familiar i a tantes vegades que els he sentit explicar.
-Joaneeet: espanta’m les gallines! - deia quan sortia al prat després que la mare, amb penes i treballs hagués aconseguit que em prengués mitja tassa de llet amb un bocí de pa torrat. I és que no en tenia gens, de gana!
Aquella expressió,  més que un imperatiu, era una mena de cantarella repetitiva, fruit de la franquesa que teníem amb en Joanet, el masover de Llongarriu.
-Com hi ha món! –feia en ell, mentre batent els braços foragitava l’aviram que picotejava tranquil·lament pel prat de davant la casa. I és que se’n feia creus que aquella mossa -que no arribava als quatre anys- fos valenta per passar enmig de les vaques, per entrar al corral de les ovelles o per acondeir els porcs i, en canvi, tingués por de passar al costat de les gallines.
Eren estius de glorioses i típiques anades, fent part del trajecte amb taxi fins a Maibosc on ens esperaven les mules que traginaven el fato i els més petits a cavall per seguir el camí del bac.
Eren estius de calça curta i gorra de cotó; estius de llet de vaca i pa torrat; estius de llits amples i alts; estius de dormir de dos en dos entre rasposos llençols de fil.
Eren estius de caminar sobre el terra empostissat; estius d’anar a fer les necessitats a la comuna comunitària; estius de banys a la riera i compres a l’Hostal.
Eren estius d’anar de visita al Xaravitx i al Tomàs; estius de quina estirada que han fet aquesta mainadica; estius de que entrin, que seguin, que tallin i que mengin i estius de porrons de marsinada ben dolça i refrescant.
Eren estius de gaveta i paleta, de cuinetes i de fang; estius de vaques, porcs, mules i aviram; estius d’entrar al corral i alletar els xurmers; estius de forques i destrals; estius de genolls pelats i de cicatrius de per vida.
Eren estius de tietes solteres que es delien per cuidar-nos; estius de germanes grans enamorades esperant l’arribada del xicot; estius de visites de parents més o menys llunyans.
Eren estius de llargs capvespres a l’eixida; estius d’albirar alguna barca a la llunyania; estius de nits serenes i de cels estrellats; estius d’anar a dormir amb la llum d’una espelma.
Així eren aquells meravellosos estius que passàvem a Llongarriu, quan masies i casals de la vall eren plens de vida, força abans del despoblament rural de la nostra comarca i molt abans dels intents d’un repoblament que no acaba d’arrelar ni a cop de talonari ni a força de grans i inacabables projectes que, per més grans i inacabables que siguin, no són capaços de retornar la vida a la nostra estimada i enyorada Vall del Bac.
Eren els nostres meravellosos estius: estius a l’aire lliure, de traginar tot el dia i de no fer gaire res.
Arri Petita que el camí és llarg! 1969

Talaiant un xai xurmer. 1968


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...