Tal com he esmentat anteriorment, amb
la DSR com a companya, es
produeixen una sèrie de canvis en els costums i hàbits personals, marcats pel
nou ritme i la nova rutina. Ara bé, m’equivocaria si donés per suposat que això
signifiqui caure en un no saber què fer,
ans al contrari. Com que deixem de fer aquelles coses a què estàvem avesats i
comencem a fer-ne de noves, de fet es cau en un no saber què fer primer, en un no
saber gaire com fer-ho o en un no
saber fins quan això serà així. Sí
que és veritat, però que queden uns espais de temps, com una mena de buits que un
bon llibre pot ajudar a omplir.
Tal com vaig fer parlant de música a
l’entrada Una
nova melodia, avui, reconeixent la meva manca de coneixements, no faré una
crítica literària, sinó que em limitaré a esmentar i comentar alguns dels
llibres que he llegit en sales d’espera, en estones de descans al sofà de casa,
en hores d’insomni d’aquelles que costen de passar o en els vint minuts que
dura el tractament diari de magnetoteràpia.
Vegem-ne alguns:
La veu de la viola
(Salvador Vergés). La vida de l’Aniol, situada a començaments del segle
XX, és una història colpidora, basada en fets reals. La vida d’un vailet del
món rural, fruit de l’embolic entre un senyor i una minyona, que sobreviu a les
adversitats dels temps que li ha tocat viure. La música entra a la seva vida a través
d’una viola que li canvia la vida.
La nena que es va empassar un núvol tan gros
com la torre Eiffel (Romain Puertolas). Un
títol extravagant que aixopluga les peripècies extraordinàries i inversemblants
d’una mare que fa allò que està a les seves mans i més per salvar la seva filla
adoptiva i malalta que es troba en un hospital de Marràqueix... "Una faula preciosa que rescata la nostra ànima d'infant i ens desperta la capacitat de somiar". O com explicar a una criatura allò que és
inexplicable.
La filla del nord (M.
Dolors Millat). La història de l’amor impossible, el desamor i l’amistat
entre la Berthe, una noia novaiorquesa, i en Maikaniss, un inuit. El contrast i
la semblança entre els estils de vida dels caçadors nòmades de la regió boreal,
els habitants de Nova York, de Barcelona o del Pallars. I de passada, la vida
dels indígenes inuits que van quedant arraconats per culpa dels grans projectes
industrials.
Mitja vida (Care Santos). Cinc amigues, que
havien estat internes en una escola de monges als anys vint, es retroben trenta
anys més tard. La novel·la narra la vida de cada una d’elles. Cinc històries
viscudes de cinc maneres ben diferents. És el retrat d’una generació i també una
història de culpa i el perdó d’uns fets que havien passat quan tenien tretze
anys i convivien a l’internat.
Aquest seria un primer extracte d’algunes
de les lectures que m’han acompanyat en aquest nou camí. Diuen que llegir ens fa més savis. No sé si això va ben
bé així. Però si tenim en compte que les persones som esclaves de les nostres
paraules i mestresses dels nostres silencis, com que mentre llegim tenim la
boca tancada, per deducció, podem dir que llegir ens fa menys esclaus, és a
dir, més lliures.
Bona lectura, companys!
Adriana, 28 de
novembre de 2017
DSR-8
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...