divendres, 1 de desembre de 2017

Una carta d’Estremera

Avui hem encetat el desembre i ho hem fet amb un dia rúfol i gris. Però avui també era un dia tenyit d’un groc “esperança”. Perquè avui ens llevàvem amb la possibilitat que el magistrat del Tribunal Suprem deixés en llibertat els nostres presos polítics: els consellers i els Jordis.
Avui, justament avui, m’ha arribat una carta enviada des del Centre Penitenciari d’Estremera. La primera carta de resposta a les que vaig escriure per a cada un dels presos polítics. Deu missives que vaig redactar el dia 11 de novembre mentre a Barcelona hi havia la gran  manifestació per demanar la llibertat dels presos polítics. No em vaig veure amb cor d’anar-hi, però no em podia quedar a casa amb els braços plegats, per tant vaig aprofitar la motivació per intentar fer-los arribar una mica d’escalf i ajudar-los a fer més passadores aquestes hores tan obscures.  
Poc avesada a rebre correspondència personal -més enllà de la purament bancària o comercial-, he de dir que des del moment que m’han fet saber que a casa hi havia un sobre a nom meu i procedent de la presó d’Estremera, m’ha envaït una barreja de nervis, il·lusió i impaciència. Nervis perquè és un fet poc usual cartejar-se amb una persona empresonada. Il·lusió de saber que les meves cartes havien arribat als seus destinataris. Impaciència per saber quin seria el contingut. Per això avui he pujat l’escala de pressa com feia temps que no feia.
Damunt de la taula m’hi esperava la carta. L’escrivia en Joaquim Forn, el conseller d’Interior. M’he mirat el sobre per l’anvers i el revers i he esperat una estona abans d'obrir-lo. Al seu interior hi havia un curt manuscrit sobre un petit paper retallat a mà. Una carta breu i austera. Una carta d’agraïment, serenitat i fermesa. Una carta càlida i amb l’esperança de poder tornar ben aviat a casa. Una carta escrita el dia vint-i-sis de novembre i rebuda justament avui, el dia en què el jutge ha anunciat que ajorna fins dilluns la decisió de si deixa els consellers i els Jordis en llibertat.   
Avui m’he sentit afortunada i he sabut que, per més que ens vulguin prohibir els nostres símbols, el llaç groc que duc al pit s’ha girat a favor meu.
Gràcies Joaquim, prenc les teves paraules d’agraïment com si me les enviessis en nom teu i de la Dolors, la Meritxell, en Raül, en Jordi, en Carles, l’Oriol, en Josep i els Jordis.
  
Desconec l'autor de la fotografia.
Quan el sàpiga, l'esmentaré.



1 comentari:

  1. Quina emoció. Jo no els he escrit a tots. Vaig començar i mica en mica anava escrivint. Tot just en porto 5. I espero no tenir temps d'enviar-ne més. I que dilluns puguin tornar. Però puc imaginar molt bé l'emoció de rebre resposta.

    ResponElimina

Deixa el teu comentari...