Breus incursions a la normalitat (DSR-13)

Superada la sorpresa inicial que suposa rebre el diagnòstic d’una dolència, no ens queda altre remei que acceptar l’afectació en si i tots els aspectes que l’envolten (sentiment de solitud, pèrdua d’autonomia personal, canvi d’hàbits i de ritme...), així com trobar estratègies per minimitzar-los (bones lectures, bons entreteniments, aprendre a ser més autònoms, conèixer altres experiències...).

En el cas d’aquesta meva DSR, van passant els dies instal·lats en la rutina pautada. Una rutina tan necessària com monòtona i, tot sigui dit, a vegades una mica decebedora. Una rutina que omple bona part del dia i que em manté allunyada de la quotidianitat habitual. Una rutina que es trenca els dies en què em toca visita mèdica, tractament curatiu o alguna prova diagnòstica.

Seguint la premissa universal que regeix la curació de la distròfia simpàtico reflexa, aquesta rutina es basa principalment a fer “rehabilitació, rehabilitació i rehabilitació” i en paraules com paciència, constància o lluita, per tal d’evitar, sigui com sigui, pensar o pronunciar el mot “seqüeles”.

Hi ha dies en què aquesta rutina em concedeix petites treves i em permet fer breus incursions a la normalitat, podent mantenir així el contacte amb companys, amics i coneguts. Incursions que, si per una banda aporten una bona dosi de socialització, per altra banda, requereixen un esforç personal considerable per trobar els moments adequats per fer els exercicis pautats, ja sigui abans o després de l’activitat social.

Per sort dels qui treballen, el calendari porta impresos alguns dies en color vermell; dies en què familiars i amics disposen de més temps lliure per compartir o per fer alguna activitat conjunta. A l’hora de planificar aquestes activitats, però, cal una bona dosi de prudència per evitar triar-ne algunes que no siguin gaire favorables o que siguin massa agosarades i puguin conduir al desànim (això no ho puc fer) o produir fins i tot un sentiment de culpa (això no em va bé o això no ho hauria d’haver fet).

Aviat farà sis mesos que tot això va començar i sóc conscient que es tracta d’un procés lent que requereix paciència i una participació activa del pacient en el procés rehabilitador, però espero amb candeletes que, de mica en mica, es puguin anar normalitzant aquestes breus incursions a la normalitat.

Adriana, 25 de gener de 2018

DSR-13