dimarts, 6 de març de 2018

Estimadíssima... (des de Soto del Real)

La “Carta pública a Empar Moliner”, que va escriure Jordi Cuixart des de la presó em va servir d’inspiració per escriure-li, altra vegada, el dia que feia tres mesos del seu empresonament. En aquella carta li explicava que per les festes de Nadal els presos polítics van estar presents a les nostres taules i a les nostres sobretaules i que aquells dies, en què tots ens estovem una mica, vam trobar encara més gran la injustícia que estan patint. Li explicava que no els oblidem i que parlem d’ells a casa, al carrer, a la fleca, a la sala d’espera del metge... Li parlava de la seva sensibilitat, de la seva capacitat de treure profit de les dues hores de visita per acaronar la companya, el fill, la germana, la mare...  Li parlava de la enteresa i la fermesa de la Txell i de l’admiració que sento per ells dos.
Li comentava i, alhora, li qüestionava les seves paraules “Sensibilitat vol dir tendresa, i això deu voler dir que no hi ha cap espai per a l’odi ni el rancor... Que davant de la injustícia s’erigeixen estoicament militants de la tendresa, i potser això no hi era, al guió, però cada dia que passa tinc més clar que tot el que estem vivint plegats ens fa més bones persones i una mica més humans...” perquè, personalment, em sento incapaç de fer-ne la lectura positiva que en sap fer ell des de la perspectiva que li ofereixen la distància i l’aïllament i perquè dubto que tot això ens faci més bones persones, però, en cas que fos així, trobo que tot això no feia cap falta.
I li explicava que, tot i que sortim al carrer pacíficament, en l’aire que respirem sí que hi noto un deix d’odi i de rancor quan fem servir sovint l’expressió “ni oblit ni perdó”. Ben mirat, potser hauríem de ser més curosos i no fer-la servir. No ho sé.
Avui he rebut la resposta a aquella carta, un escrit breu, encapçalat per un genuí “estimadíssima”, a l’estil d’Antonio Gramsci, una missiva curulla d’esperança, sensibilitat, tendresa i optimisme on no hi tenen cabuda ni l’odi ni la rancúnia.
Gràcies, estimadíssim Jordi!


Fotografia publicada per



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...