dijous, 10 de setembre de 2020

Recordant els tresmil que vaig fer i altres històries

Les darreres setmanes he publicat en el meu blog d’excursions “Vella Xiruca” les ressenyes dels cims de més de tres mil metres que vaig assolir de joveneta. He parlat de què suposava, fa gairebé quaranta anys, anar a fer un tresmil: informar-se, planificar-se, proveir-se de mapes i guies... comentava que ara pot semblar estrany, però era així. He parlat de l’efecte Decathlon i de l’efecte bombers i de com l’evolució dels materials ha facilitat les ascensions, tant pel que fa a la seva lleugeresa com a les seves qualitats.

No us penseu pas que n’hagués fet gaires, de tresmils. Només en vaig fer set. Diria que abans no s’hi donava la importància que s’hi dóna ara. I tampoc no se’n feien tants. Pel que he vist, actualment hi ha gent que en un dia en fan quatre o cinc. Una de les coses que m’ha cridat l’atenció en revisar les fotografies ha estat que gairebé no en tinc cap a dalt dels cims; només en tinc a l’Aneto. Això, ara que la vida es mesura amb likes, seria impensable!

Avui he publicat la darrera entrada d’aquesta sèrie i he parlat de l’estima per la muntanya, tant en les temporades actives com en les inactives pel que fa a l’excursionisme, d’acord amb els girs que fa la vida. He parlat dels records que guardo de les meves sortides a muntanya, de les ressenyes, de les anècdotes, etc.

La muntanya m’ha portat a conèixer persones, a fer amistats, a trobar parella i compartir amb ell aquesta afició. A recordar el pare, el meu mestre muntanyenc, i a pensar en ell cada vegada que he passat en net un itinerari. A muntanya he viscut molts moments amb la família, amb els que encara i són i amb alguns que ja no hi són. He compartit sortides amb germans i cunyats, nebodes i nebots.

Des de ben petites vam dur les nostres filles a muntanya, però la vida les va dur a la pràctica d’esports d’equip i de pilota i a deixar de banda aquesta afició dels seus pares. Fa us anys, però, totes dues s’han tornat a calçar les botes de muntanya i ara no hi ha qui les atrapi! Em satisfà veure que els hem transmès aquesta estima per l’excursionisme i tot allò que l’envolta.

Malauradament, per motius de salut fa tres anys vaig haver de deixar la muntanya. Hi he tornat, tot i que he hagut d’adaptar les meves sortides, tant pel que fa a escurçar-ne la durada, com reduir-ne la dificultat. D’entrada això costa d’entomar. Amb el pas del temps, però, m’he adonat que puc gaudir fent excursions més curtes, més fàcils i més planeres, sobretot si això fa que l’endemà no em trobi pitjor. El fet de caminar menys i més a poc a poc m’ha portat a fixar-me en altres coses que abans no veia: insectes, orquídies i flors en general, així com aspectes de la geografia humana del territori. Tot necessita el seu temps i adaptar-se als canvis, també.

Si us ve de gust llegir aquestes ressenyes, ho podeu fer anant a l’altre blog. Trobareu l’enllaç en aquesta mateixa pàgina. Espero que ho passeu tan bé com m’ho he passat jo revivint aquelles sortides. Ha estat una bona manera de passar aquests últims dies abans de la meva (segona) reincorporació, després d’un confinament, d’una baixa laboral i de les vacances d’enguany. I ara, creuaré els dits i desitjaré que la sort m’acompanyi.

Salut i muntanyes!

Adriana, 10 de setembre de 2020

DSR-62

 


 

Cap comentari:

Publica un comentari

Deixa el teu comentari...