dimecres, 5 de maig del 2021

Anècdotes intergeneracionals (II)

Mirar les stories d’Instagram és una manera de passar algunes estones mortes que tenim durant el dia. Els uns en miren mentre van en transport públic, els altres mentre són asseguts a l’wc i d’altres en moments en què segurament no ho haurien de fer. Cal dir que és força temptador i que, tant ens pot servir per distreure’ns, com per perdre el temps. Fa uns dies, tot mirant-ne em va sortir una storie que em va semblar inspiradora i útil per il·lustrar aquesta anècdota.

© https://www.instagram.com/evagubauvazquez/

La iaia tenia cura de la seva neta petita. Ara mateix no us sabria dir si el motiu era una lleu malaltia infantil o un desencaixament entre el seu horari -o calendari- escolar i el nostre laboral. El fet és que àvia i neta feinejaven per casa els avis.

Segurament havien vestit i alimentat aquelles nines que ja havien passat per les mans de la mare i de les tietes i per les de totes les cosines. Segurament havien fet galeta picada en aquell petit morter de fusta que tenia una mà de morter proporcional a la mida de les mans de la criatura. Potser ja havien esgotat tots els recursos. Fos com fos, havia arribat el moment de demanar a la iaia que li deixés EL COSIDOR. Ho he escrit en majúscules perquè el cosidor de la iaia era una “caixa de sorpreses” plena d’objectes curiosos que si antany havien cridat l’atenció de les filles, ara cridaven l’atenció dels nets. I és que aquell cosidor era una de les millors distraccions: remenar pots i capses plens de botons de mides i colors diferents, buidar-los, barrejar-los, classificar-los per formes, mides o colors era entreteniment assegurat; emprovar-se els didals, remenar els ous de fusta o demanar per a què servia cada un d’aquells objectes estranys que només existien al cosidor de casa els avis, donava per a molt.  

L’àvia devia deixar la nena sola, segurament per atendre un afer domèstic. No li calia patir, ja que era prou grandeta per no prendre mal amb cap objecte tallant o punxant. A més, la deixaria només un moment i no havia de passar res. I així ho va fer.

— Iaia, vine! —va cridar la nena al cap d’una estona. 

Voy —que deia l’àvia, tot i que en sa vida no havia parlat mai castellà en l’àmbit familiar.

— Mira, ja ho he arreglat —digué tot ensenyant-li la cinta mètrica partida en dos trossos.

— Com que ja ho has arreglat? Per què ho has fet això?

— Home àvia, era molt llarga! I així en tindrem una per a cada una, que jo no en tenia cap!

— Com hi ha món! Tu sí que la saps ben llarga!

L’àvia no s’hi podia enfadar. No ho havia fet amb les trapelleries que li havien fet els altres nou nets i no ho faria ara amb la més petita de totes. Senzillament es tractava d’una anècdota més de les tantes que s’havien produït en aquelles estones de convivència intergeneracional.

Adriana, 5 de maig de 2021

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...