Avui faig 60 anys, que és poc més que
fer-ne 59 i poc menys que fer-ne 61, però les persones del primer món ens hem
acostumat a donar una major importància a alguns dels aniversaris més “sonats”:
els 18, els 40, els 60... Així que avui celebro que he tingut la sort d’arribar
als 60.
Ara fa un decenni, escrivia que fer
anys és anar fent via acumulant vivències de tota mena, procurant gaudir d’aquelles
que ens són agradables i trobar estratègies per afrontar les que ens costen de
pair. Avui, amb 10 anys més, puc assegurar que vaig per la vida amb una
motxilla una mica més plena d’experiències viscudes.
A mida que m’he anat acostant als 60,
he sentit la necessitat de “fer balanç” del que he viscut. Escric “balanç” (entre
cometes), perquè no em refereixo a sospesar els pros i els contres ni a
calcular el percentatge de vivències positives envers les negatives. Em
refereixo més aviat a tenir ganes d’entendre per què algunes coses han succeït
de la manera que ho han fet i per quin motiu les reaccions d’altri han estat en
un o altre sentit. Així que he estat cavil·lant i, com era d’esperar, no he
arribat a cap conclusió. Més aviat se m’ha enterbolit la ment. Ara bé, m’he
adonat que em convenia dedicar unes paraules, destinades a diferents grups de
persones, segons el grau d’afinitat que tenim i segons el que hem compartit.
Si em limités a fer balanç, diria que,
en general, em sento agraïda per les oportunitats que la vida m’ha donat i afortunada
pel que he viscut. Estic contenta del camí recorregut i molt cofoia de les
filles que, amb en Joan, hem tingut. Fa uns vuit mesos que soc àvia i, dia a
dia, em vaig impregnant de la brutal satisfacció que m’aporta ser-ho i
exercir-ne.
D’altra banda, també estic una mica enfadada.
Em sento dolguda per les pèrdues de persones estimades que han marxat massa
aviat i massa ràpid, de les quals en guardo records íntims i bonics.
Estic tipa de personatges ineptes que,
en comptes de buscar la millora de la humanitat, actuen egoistament. Soc força crítica
amb la manera de funcionar del sistema i amb la gestió dels recursos naturals,
materials i humans, que duen a terme les persones que tenen la paella pel
mànec. És per això que intento actuar conscientment i fer meva aquella màxima
que diu que els petits canvis són poderosos.
A nivell de salut, em sento una mica cansada.
Viure cada dia amb dolor és com notar un martelleig constant que afebleix el
físic i emmascara la ment. He de tenir molta paciència i saber que, quan se m’acaba,
l’he de tornar-la a començar. He d’adaptar l’activitat física, laboral i d’esbarjo
per tal que m’aporti més energia positiva que no pas dolor i cansament i, d’aquesta
manera, anar omplint de vida la vida.
En faig 60, he superat una dècada crítica
pel que fa a determinades sotragades de salut. N’enceto una altra que deu portar
els seus riscos inherents. Per si de cas, procuro cuidar-me i no temptar la mala
sort, sabent que, en la rifa de la salut, a vegades et toca una malaltia sense
haver comprat cap número. Creuem els dits.
Acabaré agraint-vos, a tots aquells
que, d’una manera o altra formeu part de la meva vida, l’acompanyament en el meu recorregut
vital.
Celebrem que en faig seixanta.
Celebrem la vida!
Adriana, 10 de juny de 2024
 |
| Jo, als 59 anys i 364 dies |