Can Boquica
L’Associació Olotina d’Amics del
Porc i el Xai (AOAPIX), coneguda per la seva capacitat d’organització d’actes
populars durant les Festes del Tura de la nostra ciutat, actes participatius i
solidaris com ara La Fira de la Joguina, una quina per Nadal, activisme i participació
en manifestacions en pro de la llibertat de Catalunya, entre tantes altres
activitats, disposa d’un local, Can Boquica, per fer trobades gastronòmiques,
àpats i cursos de cuina. És una mica l’estil dels txokos, de les
societats gastronòmiques basques.
Situat al xamfrà dels carrers
Bonaire i Alt del Tura, a tocar la Plaça Campdenmàs, Can Boquica havia estat
una botiga del barri del Carme. A la placa explicativa que hi ha a l’entrada d’aquest
local, al carrer Alt del Tura, hi podem llegir: Aquesta va ser, durant molts
anys, una de les botigues més emblemàtiques de la ciutat. Un espai carregat
d’història on tothom era benvingut. Aquí es venien productes de la terra, vi,
oli a granel, ous de pagès, pasta, llegums, fruita, galetes, xocolata... Però
també era un lloc per a la tertúlia, la conversa i l’intercanvi d’opinions. El
nom de Can Boquica té l’origen en el sobrenom d’un dels propietaris del
local que duia el seu cavall tan engalanat, amb enlluernadors lluentons
daurats, com el duia, segons la llegenda, el conegut traginer i bandoler Josep
Pujol, en “Boquica”. (Besalú, 1778 – Figueres, 1815).
Qui era en Boquica traginer i
bandoler?
Entre els documents dels estudis
del pare, hi he trobat un resum que ell havia elaborat, a partir de diferents
informacions, sobre la vida d’en Boquica, en Josep Pujol Barraca, fill de
Besalú.
Transcric literalment la nota del
pare: Pujol Barraca, Josep (Besalú, Garrotxa 1778 – Figueres, Alt Empordà
1815). Bandoler, conegut amb el malnom de BOQUICA. Traginer d’ofici, es dedicà
al bandidatge. Durant l’ocupació napoleònica es posà al servei dels francesos.
El general Mathieu convertí la seva banda en miquelets i li donà el grau de
comandant. Amb el pretext de cobrar contribucions i de vigilar l’enemic, els
bandolers cometeren grans excessos amb tota impunitat i Boquica es destacà per
la seva gran crueltat. El 1814, en capitular els francesos de Girona, intentà
saquejar la ciutat, cosa que Suchet impedí. Passà a França, però Lluís XVIII el
tornà a les autoritats del Principat que l’executaren.
Aquest resum sobre el bandoler
Boquica està basada en informacions de dos autors: Francesc Monsalvatje Fossas
(Besalú. Su historia, sus
condes, su obispado y sus monumentos [Tomo II],
Impremta Bonet, Olot, 1890) i Esteve Paluzie Cantalozella (Olot, su comarca, sus extinguidos volcanes, su
historia civil, religiosa y local, biografías de sus hijos notables en letras,
armas, etc. Barcelona: Establecimiento Tipográfico de Jaime Jepús, 1860.)
Paluzie escrivia coses com no hay casa de campo en las cercanías de
Olot, que no esté salpicada con la sangre de las víctimas inmoladas por el
cinismo de aquellos caribes. [...] unes veces quemaban lentamente a las
persones de ambos sexos en los hogares; otras las ataban en las sillas
introduciéndoles el fuego debajo del asiento...
Monsalvatje deia Hijo de padres trajineros, ejercía Pujol
el mismo oficio en la villa de Olot al empezar la guerra de la Independencia.
Seducido por el oro francés, se prestó a servir de espia al enemigo [...] por
la sed del oro, se complacían en atormentar bárbaramente, no respetando ni las
canas, ni el pudor, ni la inocencia.
 |
| Relat de com va acabar els seus dies en Boquica bandoler. (No tinc clar l'origen) |
Dels dos autors de qui el pare va
treure informació d’en Boquica, m’interessa especialment en Francesc Monsalvatje,
home polifacètic, vinculat a la nostra família paterna.
En primer lloc, direm que
Francesc Monsalvatje Fossas (Olot 1853 – 1917) , era l’oncle patern de la
nostra àvia Manuela Monsalvatje Fossas (1892-1955). Tot i que duien els
mateixos cognoms, Francesc i Manuela no eren germans.
Vegem per què es repeteixen els
cognoms Monsalvatje Fossas en la generació del pare i els oncles, amb la de les
dues filles. Francesc Monsalvatje Fossas és un dels tretze fills de Jordi
Monsalvatje i Clara Fossas, dels quals només sis van arribar a ser adults: Joan,
Ignàsia, Dolors, Francesc, Josep i Maria del Carme. D’aquesta germandat
ens fixarem en dos dels germans: Francesc i Joan.
Ja veieu que es tracta d’una
família molt extensa. El més gran d’aquests germans, Joan Monsalvatje Fossas
(1839 – 1907), va casar-se amb Matilde Castanys i van tenir tres fills: Jordi,
Carme i Virgínia Monsalvatje Castanys. En quedar vidu, Joan va casar-se amb
Ramona Fossas Serra i van tenir dues filles: Matilde (religiosa a la
Providència d’Olot) i Manuela, la nostra àvia paterna. Les dues germanes
porten el mateixos cognoms que el seu pare: Monsalvatje Fossas.
Francesc Monsalvatje Fossas
(1853 – 1917), un dels germans d’en Joan, i oncle de la nostra àvia, va
casar-se amb Virgínia Iglesias Balat i van tenir cinc fills: Clara, Xavier,
Carme, Joan i Josefina Monsalvatje Iglesias. Aquesta va ser una branca familiar
artística i culturalment molt activa. Entre la seva descendència hi trobem:
Xavier Monsalvatje
Iglesias (1881 – 1921), com el seu pare va ser escriptor i historiador, conegut
també com a pintor, melòman, mecenes... un artista i un activista cultural en
tots els sentits.
Xavier
Monsalvatje Bassols (1912 – 2002), un dels fills de l’anterior Xavier. Tot
i néixer a Girona, abans dels deu anys es va traslladar a Barcelona, on es va
formar com a músic i compositor. Reconegut com a gran compositor català de
projecció internacional, l’Escola de Música d’Olot porta el seu nom. El pare, arrel
d’unes entrevistes que es van passar per la televisió catalana, en motiu de la
seva mort, escrivia: en destaquem la bonhomia de Monsalvatje, el criteri
ponderat i una catalanitat indefugible.
Tot seguit detallo el grau de parentiu
que ens vincula amb aquest descendents Monsalvatje que he anat esmentant: Francesc
Monsalvatje Fossas era oncle patern de la nostra àvia Manuela. Xavier
Monsalvatje Iglesias era cosí germà de la nostra àvia Manuela. Xavier
Monsalvatje Bassols era fill de cosí (cosí segon) del nostre pare.
Hem dit que Francesc Monsalvatje
Fossas era un home polifacètic. Veiem en quin sentit. A més de portar les
regnes dels negocis familiars que detallo més avall, faig un refegit de les paraules
del pare que resumeixen la seva activitat, el gran mèrit de Francesc, és el d’haver
estat un historiador vocacional formidable. Trepitjà la nostra terra i
n’estudià tots els documents que li arribaven a les mans, junt amb
l’arqueologia. [...] Amb l’afany de publicar un volum cada any va arribar a una
col·lecció de vint-i-vuit toms de les seves intitulades “Notícies històriques”.
[...] Prat de la Riba l’escollí com a membre de la comissió de fundadors de
l’Institut d’Estudis Catalans. [...] fou regidor de l’Ajuntament d’Olot. Com a
primer tinent d’alcalde, de 1893 a 1895 i de regidor de 1895 a 1897. Amb el seu
trasllat a Girona per regir la sucursal de la banca “Hijos de J. Monsalvatje “,
deixà Olot definitivament. A la capital actuà com a regidor de l’Ajuntament i
en fou alcalde en dues ocasions. Una del 23 de gener al 31 de desembre de 1905;
una altra ocasió, del primer de juliol al 23 de novembre de 1909, com
representant de la Lliga regional. [...] Francesc fou nomenat fill adoptiu de
la vila de Besalú. [...] Pertanyé, com a soci fundador, al centre Artístic
d’Olot (1869), una societat de Belles Arts “amb l’objectiu de tenir un lloc de
trobada per desenvolupar les seves activitats culturals i polítiques, on es
disposés de publicacions especialitzades en crítica artística i literària i
d’un taller amb models.” [...] A Olot té dedicat un carrer i el seu retrat
figura en la Galeria d’Olotins Il·lustres.
Els negocis de Francesc Monsalvatje Fossas i família
Deixant de banda l’activisme
cultural, l’escriptura i la pràctica d’altres arts, els Monsalvatje eren del
ram del gènere de punt. Eren teixidors i fabricants de faixes. A més de faixaires,
van ser una nissaga emprenedora. Tot seguit esmento els negocis que aquesta
branca de Monsalvatje van tenir a la segona meitat del segle XIX.
Iglesias i
Monsalvatje: Caixa de préstecs (1861 – 1871). Jordi Monsalvatje Masoliver n’era
soci fins a la seva mort, el 1871, als 72 anys. En destaca l’obertura d’un
comerç a Osuna (Sevilla), dedicat a la venda dels teixits que confeccionaven a
Olot.
Monsalvatje
Hermanos. Negoci de faixes (1869 – 1871). Germans Joan i Jordi Monsalvatje
Masoliver.
Vda. e Hijo
de J. Monsalvatje. Fabricació i venda de teixits (1871 – 1877). La vídua
era Clara Fossas Costa i el fill, Joan Monsalvatje Fossas.
Vda. e
Hijos de J. Monsalvatje. Fabricació i venda de teixits (1877 – 1883). Clara
Fossas Costa i dos dels seus fills, Joan i Francesc Monsalvatje Fossas.
Hijos de
Jorge Monsalvatje. Societat regular col·lectiva dedicada a la banca (1883 –
1920). Els socis fundadors foren els tres germans: Joan, Francesc i Josep
Monsalvatje Fossas. L’any 1907 hi entraren els socis Lluís Sacrest Navarro i
Jordi Monsalvatje Castanys (gendre i fill del difunt Jordi Monsalvatje
Masoliver). El 1884 es va constituir com a Caixa d’estalvis. L’any 1920 va ser
absorbida per la Caixa de Terrassa on van continuar treballant alguns germans
Monsalvatje.
Quanta feina va tenir el pare per
trobar la genealogia de les seves dues famílies: els Llongarriu, la paterna, i els
Monsalvatje, la materna! No en tenia prou de saber on i quan havia nascut, s’havia
casat o havia mort cada un dels seus avantpassats, sinó que anava seguint els
fils que trobava fins arribar a l’origen de cada una de les branques, tenint en
compte els aspectes familiar, professional, econòmic, polític i social, situats
sempre en el marc històric corresponent. Una feinada! Molta paciència i molta
constància! Se li ha de reconèixer.
Acabaré aquesta entrada dient que
en Boquica, traginer i bandoler, no va tenir cap lligam amb els nostres
avantpassats Monsalvatje; que en Boquica, traginer i bandoler, no tenia res a
veure amb Can Boquica (només la semblança dels ornaments del cavall), i que, probablement,
Francesc Monsalvatje no havia estat mai a Can Boquica, ja que al seu barri hi devia
haver més d’un negoci semblant. Així doncs, aquests tres punts que he enllaçat
en aquest relat, no configuren els vèrtex d’un triangle, sinó que es relacionen
entre ells només amb aspectes històrics i socials.
Adriana Llongarriu
gener de 2026
Nota: la
informació dels Monsalvatje és extreta del treball del pare “Els Monsalvatje d’Olot”,
que podeu trobar a www.portalgiron.cat,
clicant aquest
enllaç on us podreu moure
per diferents branques de la família i per diferents aspectes que en va estudiar.