Anècdotes intergeneracionals (X)

Lactància materna

Antigament, quan una mare no podia alletar el seu fill recorria a una dida. La dida acostumava a ser una dona que havia estat mare feia poc i, mentre criava el seu fill, alletava el de la dona que no podia donar-li el pit. Si la dona mancada de llet era d’una família benestant, en comptes de portar el fill a dida, contractava una dida que vivia temporalment amb la família receptora de llet que, amb aquest sistema, s’assegurava que tingués uns bons hàbits.

Segons del DIEC, el mot dida significa dona que alleta l’infant d’una altra. També hi ha persones que s’han criat amb una dida que no les ha alletat; en aquest casa, el diccionari recull l’accepció “dida seca”. Els infants alimentats per la mateixa dona rebien el nom de “germans de llet”, sintagma que es torna a utilitzar gràcies al Banc de llet materna.

Les persones nascudes fins als anys seixanta del segle passat, en general, vam ser criades amb llet materna. Si la mare no podia, recorria al Pelargón, una de les primeres llets de fórmula que es va posar al mercat. Més endavant -no sé exactament en quin moment- es va posar de moda alimentar els infants amb llet maternitzada és a dir, llet de vaca processada i enriquida per simular la llet materna i cobrir les necessitats nutricionals dels infants. Actualment, els organismes de salut recomanen la lactància materna exclusiva durant els sis primers mesos de vida i, combinada amb altres aliments, fins als dos anys.  

La freqüència de les preses de llet, la durada del temps de lactància, si ha de ser a intervals regulars o a demanda, i l’edat idònia per introduir altres aliments són aspectes que van variant amb el pas del temps. Un fet semblant succeeix amb la posició en què han de dormir les criatures: panxa amunt, de bocaterrosa o de costat. Tant és així que les mares que hem tingut més d'un fill, encara que es portin poc temps, podem haver actuat de manera diferent amb un i altre. Ve a ser un semblant del que passa amb els llibres de text, que es canvien contínuament.

Que la lactància materna és un tema que dona molt de si és una veritat com un temple. Tothom s’atreveix a opinar i a donar consells. A qui de vosaltres no li ha passat que, a més de ser mare novella i haver de recuperar-se del part, haver d’adaptar-se a la nova rutina i haver de trampejar la muntanya russa emocional que provoquen les hormones, hem hagut d’aguantar l’opinió d’uns i altres? Mares joves: no us penseu pas que només us passa a vosaltres! Les vostres mares ja vam haver de sentir-nos dir moltes coses quan vosaltres vau néixer. A més, als anys vuitanta i noranta, a sobre ens qüestionaven que donéssim pit en públic. Es considerava provocatiu. Hauríem d’haver engegat a dida a totes aquelles persones que ens qüestionaven la nostra manera de criar-vos!

Sincerament, crec que les mares novelles han d’actuar d’acord amb el seu sentit comú i fent cas dels savis consells de les professionals de la puericultura, que ben segur que tindran la tolerància necessària per acceptar decisions de mares que, contradient les recomanacions del moment, no volen parir sense anestèsia epidural o no volen donar el pit a les seves cries.

Ja veieu que amb un teclat a les mans soc perillosa i m’enrotllo com una persiana. Per tant, passem a l’anècdota intergeneracional. Aquesta vegada l’hem de situar a mitjans de l’any 1994. En aquell moment jo tenia una filla de tres anys i una de pocs mesos. El primer temps de criança de la petita, la nena gran es va emmirallar en la seva mare i, a través de la imitació -base de l’aprenentatge-, tan aviat paria una nina, com li canviava el bolquer o li donava el pit.

Un vespre que m’observava com jo alletava la seva germaneta vam tenir aquesta conversa:
    -          Mama, aquesta llet és de vaca?
    -          No. És llet meva. Em surt a mi.
    -          Ah! Tu beus la llet de vaca i després et surt per les tetes?

En aquell moment, segurament jo sola amb les dues criatures i després de tota una jornada de criança, no em vaig veure amb cor d’explicar el procés fisiològic de secreció de la llet materna a la meva filla de tres anys. Simplement li devia dir que de les meves tetes en sortia llet, tant si jo bevia llet de vaca com si bevia aigua. No recordo si l’explicació que li vaig donar va satisfer la seva curiositat. Sí que en conservo l’anècdota, gràcies a una llibreteta on prenia notes.

Trenta-un anys després, aquella nena tan observadora està duent a terme una lactància materna amb molta cura i dedicació, de més de dos anys de durada i que de moment continua, malgrat les dificultats de la conciliació laboral. He d'afegir que, a més, ha fet algunes donacions al Banc de llet materna.

Visca aquella petita lactant, visca la seva germana gran i visca la mare que les va parir!

Adriana Llongarriu
febrer de 2026

Alletant. 1994.