Dels exàmens de setembre

Et queda tan lluny aquell estiu del 1980 que et vas passar les tardes estudiant llatí... Després dels vuit cursos d’EGB amb prou bones notes, això sí, amb algun toc d’atenció per l’actitud d’aquella nena inquieta que eres, les qualificacions a l’institut no eren cap meravella –ho saps-, però treballaves prou com per no catejar-ne cap. I va i el professor de llatí et deixa pel setembre aquella assignatura que impartia, encara que no fos la seva especialitat.

Saps perfectament que el llatí de 2n de BUP, no “el vas”, sinó que “te’l van” suspendre injustament. No t’agradava gens, no hi trobaves cap sentit, però havies fet tot el que estava a les teves mans per aprovar-lo al juny. I et va tocar passar-te l’estiu dels setze anys omplint fulls de paper amb declinacions i mots com rosa, rosae o castrum, castrorum. I, amb el pare al costat que, a més de donar-te un cop de mà, t’intentava convèncer de com n’era d’important aquella llengua morta per a una persona de ciències ni que fos per elaborar un herbari, vas arribar al setembre prou ben preparada com per aprovar amb un “bé” i passar neta al curs següent.

Aquella va ser l’única vegada de la teva història acadèmica que et va tocar estudiar a l’estiu. Més endavant, els exàmens de setembre van desaparèixer del programa educatiu i, més encara, de la teva vida.

Ha estat molts anys més tard que els exàmens de setembre s’han tornat a creuar en el teu camí. Us heu retrobat en un context totalment diferent. Ara te’ls mires des d’una altra perspectiva. No t’afecten les tardes d’estiu, però et toquen els nassos tot el mes de setembre. No els has de preparar, ni passar, ni corregir, ni qualificar, però els pateixes tant o més que aquell examen de llatí del setembre del 1980.

En la línia de modificar constantment la normativa del sistema educatiu, després de molts anys de la seva desaparició, ja fa uns quants cursos que s’han tornat a implantar els exàmens de setembre. Potser serveixen d’avís als alumnes desmotivats, justets o frescos i els obliguen a acabar la feina que no van fer abans de juny. No ho acabes d’entendre, però com que “no et paguen per pensar”, no tens més remei que acceptar allò que algun tècnic ha decidit des d’un despatx, segurament, molt allunyat de les aules.

Dubtes que puguin ser una mesura eficaç contra el fracàs educatiu i, com a administrativa de centre, veus els exàmens de setembre com els culpables del caos descomunal que regna durant tot aquest mes a la secretaria de l’institut i com una mena de corcó que et priva de tenir la feina al dia. Perquè dels exàmens de setembre en depèn el pas de curs –repetir o promocionar- i l’acabament de l’etapa educativa. I l’acabament –o no- d’una etapa educativa condiciona la matriculació a l’etapa següent. I en tot procés de matrícula hi ha unes fases “obligatòries”: preinscripció, baremació, admissió i matriculació. De manera que, si en el període ordinari, abans del tancament d’estiu, vau tenir una feinada de ca l’ample, al setembre la història es repeteix, amb menys volum, però amb més pressió perquè disposeu d’un espai de temps molt més reduït i teniu més d’un centenar de professors esperant que pugueu proporcionar-los les desitjades llistes, orles, adreces, telèfons, autoritzacions, currículums i tota mena de detalls dels més de mil alumnes que tindreu aquest curs que ja fa dies que ha començat. 

Per això ara, trenta-sis anys més tard d’aquell examen de llatí, continues detestant els exàmens de setembre.