Amb aquest encapçalament començava un un article del diari ara (aracriatures) que explicava diverses experiències sobre intercanvis escolars per Europa. S’hi narraven les experiències d’alguns nois i noies i les seves famílies quan han estat d’intercanvi: des del pare que ha hagut de dormir al sofà mentre ha acollit a casa dues noies alemanyes -un altre que viu en un pis petit-, fins a la noia que diu que “passar una setmana a l’estranger i amb una altra família, fa que t’hagis d’espavilar”.
Sóc de la generació dels que vam aprendre a llegir amb unes beceroles escrites, en castellà, sobre un suport de fullola -un xic esqueixada, per cert- i amb les quals una monja -en el meu cas, cubana- ens ensenyava a llegir des de ma, me, mi, mo, mu fins a mi mamá me ama, mi mamá me mima. Va ser a primària (potser a 3r o 4t) quan vaig començar a fer francès i més o menys en aquella època vaig començar a fer català a l’escola. Fins aleshores, parlàvem en català -alguna monja ho feia en castellà-, però no n’estudiàvem, de català. O sigui, que vaig acabar la primària havent après –a col·legi- castellà, francès i un xic de català. Els últims cursos de primària vaig tenir la sort de poder assistir a unes classes de català per adults que es feien a la casa de Cultura; allà vaig aprendre una mica més del català escrit. Ja a l’institut, durant els quatre anys que van durar els estudis secundaris, vaig fer anglès en comptes de francès; de manera que, als divuit anys, no tenia nivell suficient per anar pel món ni de francès ni d’anglès.
Actualment, els nostres fills aprenen anglès a l’escola i cada vegada comencen més aviat; molts d’ells complementen l’aprenentatge anant a classes fora de l’horari escolar, ja que sembla que aquesta és una manera perquè adquireixin un bon nivell. A més de gramàtica, amb els listening i els speaking practiquen la comprensió i l’expressió oral i, suposo, que el fet de mirar pel·lícules i escoltar música, també hi deu ajudar.
Ara bé, per deixar-se anar i aprofitar tots els coneixements, no hi ha res com la immersió. Cada vegada són més els nois i noies que, de ben joves, passen unes setmanes a un país de parla anglesa allotjats en una família amfitriona. Però no tots ens ho podem permetre i els pares sabem que l’estada no garanteix que n’aprenguin molt i que el que aprenen no justifica el cost de l’estada. Si n’hem sentit a parlar sabrem que en alguns casos, l’estada allà els permet gaudir d’una llibertat de la qual potser no disposarien, encara, a casa. Dies enrere, l’aracriatures apuntava que els viatges d’idiomes causen molts transtorns alimentaris.[1] Una altra manera de fer immersió és l’intercanvi, econòmicament més assequible per als pares i, alhora, enriquidor per a tota la família.
Una de les meves filles ha participat, aquest curs, en un intercanvi que s’ha organitzat des de l’institut on estudia; ha estat amb Linnköping (Suècia). Pel que ella ens va explicar, l’anada va ser un èxit. La tornada, l’hem viscuda més de prop; tots els de casa “hem estat d’intercanvi”. Tenir aquella noia -la Sarah- a casa ens ha permès tenir converses en anglès, compartir la nostra gastronomia i la nostra manera de fer, saber dels seus costums i perdre un xic la por i la vergonya, trencar el tòpic de les sueques i veure que les nostres filles poden dir -a diferència de nosaltres- que tenen cert nivell d’anglès.
Crec que no m’equivoco si dic que l’intercanvi ha estat profitós per tota la família.
[1] http://criatures.ara.cat/blog/2011/06/15/els-viatges-didiomes-causen-molts-transtorns-alimentaris
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...