Un altre 2 de juliol

Finalment, en Trias ja és alcalde de Barcelona i se serveix d’un tema d’Springsteen per fer-nos saber que “treballa per un somni”; la Plaça de Sant Jaume de Barcelona ja és convergent a les dues voreres; en Puigdemont, flamant alcalde de Girona, promet "treballar amb convenciment i sense complexos per capgirar la situació econòmica"; es veu que la cambrera de l’Straruss-Kahn va dir una mentida; els directius de la SGAE desviaven calerons cap als seus negocis fent veure que fan feines que no fan; en Mohamed VI ha dormit tranquil perquè se sent recolzat per un 98% d’electors... Aquests són alguns dels titulars de la premsa d’avui, un 2 de juliol com un altre.

Són dies de calor, sembla que farà bon dia; avui les platges s’ompliran de banyistes i, malgrat els consells pel que fa al sol i la salut, a les hores de màxima insolació el sol cremarà algunes pells, perquè tots ens llegim les recomanacions preventives en temes de salut, però pensem que el càncer és una cosa que passa als altres. Carreteres i autopistes aniran carregades de cotxes que traginen amunt i avall, des de famílies senceres en busca de la frescor del cap de setmana, fins a joves esbojarrats que persegueixen la diversió; uns i altres es cordaran el cinturó, però no pensaran el que els pot passar circulant per aquests móns de déu, perquè tots sabem que molta gent mor a la carretera, però això són coses que passen als altres. Els més menuts ja fa estona que corren insistint als pares per anar-se a banyar (piscina, riu, estany o mar; tant li fa!) i els pares els hi portaran i els vigilaran, però no pensaran que cada estiu moren nens i nenes ofegats; això són coses que passen als altres. Els més joves sortiran i gaudiran tan com puguin de la festa, tenint en compte –o no- aquells consells que els pares (que ells troben tan pesats) els han donat tantes vegades, perquè ells són joves i forts i estan convençuts que ells controlen i el que passa a als altres, a ells no els passarà.

I després de quaranta-vuit o setanta-dues hores, arribarà el dilluns i els que tenen feina, tornaran al seu lloc de treball més o menys relaxats –segons com hagi estat el seu cap de setmana- i continuaran allò que van deixar el divendres abans de plegar; els que no tenen feina reprendran les gestions per mirar de trobar-ne (els que en volen trobar, és clar!); els que no poden treballar perquè estan malalts continuaran les activitats que tenen programades per tal de trobar aquell remei que els guareixi. I així, cadascú seguirà el seu programa d’actes en funció de la situació en què es troba. Alguns, però, no podran retrobar allò que van deixar. I no són precisament els que estan de vacances ni els que estan de viatge ni els que els han fet fora de la feina... Perquè alguns no continuen, ens han deixat, la malaltia ha acabat amb ells.

I després del 2, vindran el 3, el 4, el 5... i després del juliol, seguirà l’agost, el setembre, l’octubre..., però cap altre dia de l’any no serà com el 2 de juliol, el dia central de l’any, el dia que en té 182 al davant i 182 al darrere.

Una particularitat com una altra, aquesta del 2 de juliol.