El telèfon, el joc dels disbarats i el meu llit amb pubis

Recordo que, de petites, les nenes a vegades passàvem l'estona jugant a jocs quiets com l’anelleta -o picamartell-, el telèfon, el joc dels disbarats, pedralta... Eren jocs simples que ens divertien, però sobretot ens tenien una estona entretingudes.

Amb això no vull pas dir que passés la meva infància asseguda en rotllanes fent jocs quiets. Al contrari, de petita no era precisament el que s’entén per una nena quieta. Al pati d’escola feia força animalades: dels columpis (gronxadors), m’agradava saltar-ne quan anava ben enlaire i gronxar-m’hi ben fort per mirar d’aconseguir que donés la volta (per sort no ho vaig aconseguir mai); la gràcia del tio-vivo era fer-lo girar ben de pressa i pujar-hi i baixar-ne en marxa; al tobogan, per contra del que haurien previst els seus creadors, m’agradava pujar pel costat on es baixava; també jugava a jocs de pilota com el bàsquet i el balontiro (més endavant va ser matar conills) i a cavall fort, joc que teníem prohibit al pati i que si ens enganxaven i ens feien parar. Fora d’escola, al barri, jugàvem molt al carrer, sobretot amb patins i bicicletes, eines imprescindibles que utilitzàvem a la plaça i als carres del barri.

Dels jocs quiets en vull recordar dos: el telèfon i el joc dels disbarats. Tots els practicàvem assegudes a terra fent unta rotllana i els anàvem alternant a mida que ens en cansàvem.

En el telèfon, la primera de nosaltres deia una paraula a l’orella de la nena que seia a la seva dreta, la segona transmetia a la tercera el que havia entès i així successivament fins arribar a l’última que havia de dir en veu alta quina era la paraula que li havien dit a l’orella. Aleshores, la que havia començat la ronda deia en veu alta la paraula inicial i ens fèiem un fart de riure comparant la paraula inicial amb la final.

En el joc dels disbarats, qui començava el joc preguntava a la següent “per què serveix tal cosa?” i l’altra li responia la utilitat de l’objecte en qüestió; la segona preguntava a la tercera i així successivament fins a tancar la volta. De manera que cada una rebia una pregunta i una resposta que no s’avenien de res. Al final, dèiem en veu alta d’una en una, què ens havien preguntat i què ens havien contestat. Aquest joc permetia una mica més creativitat: es tractava de demanar la utilitat d’un objecte que fos prou diferent del que ens acabaven de preguntar per tal d’obtenir una resposta que, lligada amb la pregunta rebuda, acabés sent un disbarat. D’això es tractava.

Desconec si actualment les nenes -o els nens i les nenes- s’entretenen amb jocs d’aquest tipus. Penso que segurament no ho fan habitualment, però que potser sí en esplais, casals i caus.

Ahir, sense voler vaig jugar al joc dels disbarats. Vaig rebre un SMS al mòbil amb el text següent: “Adriana tu cama con pubis. Merci”. Inicialment vaig pensar que això no anava per mi i que es tractava d’algun missatge no desitjat o d’algun engany al qual no pensava contestar. En veure que el número des d’on havia estat enviat no m’era del tot desconegut, vaig consultar les opcions del missatge i allà m’informava que l’SMS venia d’una de les meves germanes i m’hi vaig posar en contacte. Com és d’esperar la meva germana no em volia parlar del meu llit ni del pubis.

La companyia amb qui tinc contractada la telefonia mòbil permet que qui em truca, si jo no atenc la trucada, em pugui deixar un missatge de veu. Com que tinc desactivada la bústia de veu, algun ordinador -amb més o menys encert- passa a el missatge de veu a missatge de text, de manera que el que inicialment era “Adriana, truca’m quan puguis” pot esdevenir “Adriana tu cama con pubis”.

Una mostra més que la comunicació per telèfon, moltes vegades, sembla el joc dels disbarats!