dissabte, 25 d’agost de 2012

Que la merda de la muntanya no fa què?




La merda de la muntanya no fa pudor – Ai no!- Encara que la remenis amb un bastó. -Ai no!- L’airet, l’airet l’airet de matinaaada.... Aquesta, era una de les cançons que podíem sentir cantar al pare -aquell home de posat seriós i formal- quan ens encabíem al sis-cents, els pares, l’àvia, la tieta soltera i tants germans com érem. La cantarella seguia amb la cançó de la pobra i lletja tia Maria: La tia Maria no tenia requesta, era més lletja que un pecaaat.. Li van donar la medicina i ara els porta tots de cap!
Deixaré de banda el repertori de les anades familiars en cotxe i em centraré en el que volia explicar. De molt joveneta, de la mà del pare vaig iniciar-me en l’excursionisme; començant per matinals curtes i suaus, poc a poc em va ensenyar a trescar per la Garrotxa, a conèixer i respectar l’entorn i a estimar-lo i em vaig aficionar a l’excursionisme. Mes endavant, aquella afició es va convertir en una mena d’obsessió: dissabtes, diumenges i festes de guardar, qualsevol dia era bo per anar a la muntanya. I si amb el pare havia trepitjat molts racons d’una muntanya suau (Garrotxa, Guilleries i algun tastet del Pirineu més proper -sempre sortides fàcils-), quan la seva manca de salut li va impedir de continuar amb l’afició que compartíem, vaig trobar altres companys  al Centre Excursionista d’Olot i vaig fer allò que hom anomena “camina que caminaràs”. Després em vaig iniciar en altres disciplines tot fent tastets del que podria ser l’escalada (en pedra i en gel), l’alpinisme (algun tres-mil), l’esquí de muntanya (tot i que amb molt poques possibilitats pel fet de no tenir una bona base d’esquí de pista) i la bicicleta de muntanya.
Ara bé, fos quina fos la disciplina practicada i fossin quins fossin els companys, l’ambient que s’hi respirava era el semblant: companyonia, esperit gens (o poc) competitiu... i respecte per l’entorn. De manera que mai no vaig sentir a dir que havíem de deixar l’espai net (ni net, ni tant net com l’heu trobat, ni tant net com us agradaria trobar-lo, ni més net de com l’heu trobat..., frases que actualment podem llegir en cartells diversos), perquè això ja es donava per suposat. El dinar el dúiem a la carmanyola, el paper d’embolicar el pa el recollíem i potser el reutilitzàvem, l’aigua la portàvem en cantimplora i els que duien vi, ho feien en una bóta. Amb tot això que ens estalviàvem els envasos (ben pensat, els brics, les aigües individuals i les llaunes o no existien o eren poc habituals) i les deixalles orgàniques les deixàvem “per als animalets de nostre senyor”, expressió típica del meu pare que més d’una vegada havia fet riure algun jove excursionista poc avesat a sentir locucions d’aquesta mena.
Pel que fa a altres residus, els de tipus corporal, quan teníem ganes d’orinar, ens quedàvem un xic enrere de la colla i ens alliberàvem; que la necessitat era major... ens amagàvem darrera una mata, procurant sempre deixar el mínim rastre possible. Com que els kleenex encara no existien (o no s’utilitzaven habitualment) al voltant de l’excrement no s’hi acumulava gaire paper. Una pedra al damunt deixava la feina ben acabada.
Però de tot això ja han passat molts anys! Tornant a anar a muntanya, m’ha sorprès la quantitat de residus que s’hi troben. I no em refereixo tant a plàstics, papers i llaunes, sinó més aviat als de caire corporal: cagarades humanes de totes formes, colors i textures ocupen les vores de camins d’indrets freqüentats, sigui a la Garrotxa, a les Guilleries o al Pirineu, és fàcil trobar ran de camí unes tifes monumentals envoltades de grans quantitats de paper. Les mosques que les envolten ens recorden que la merda de la muntanya sí que fa pudor, encara que no la remenis amb un bastó. Per tant, allò que diu la cançó deu ser un tòpic.
Fa pocs dies vaig fer la pica del Canigó. Quan vaig preveure aquesta excursió vaig pensar que m’emportaria l’estelada, per treure-la en aquell cim tan emblemàtic i carregat de simbologia catalanista. I ves per on, a última hora l’estelada es va quedar a casa. Després de recórrer tota la vall des de Marialles fins a la Pica i superar la xemeneia -i el repte personal que per mi suposava fer aquell tram després de tants anys i de la falta de costum-, la sorpresa a dalt del cim va ser doble. Per una part, la creu del cim està carregada de tota mena d’objectes: barrets, samarretes, banderoles, feixos de llenya restants de la foguera de Sant Joan, bufandes, senyeres, etc; desconec la simbologia de tanta parracada. D’altra banda, em va alegrar trobar una estelada a terra, cosa que em va permetre agafar-la un moment fer ventar un retratu. Doncs, ves per on, aquella estelada duia incorporada una pudent cagarada. Així ens va, als catalans!
Perquè després diguin que la merda de la muntanya no fa pudor!
Creu del Canigó. A terra l'estelada emmerdussada

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...