Un altre any és sant Ramon

Demà és sant Ramon Nonat. Avui uns coneguts es preguntaven el significat d’aquest sobrenom. Doncs bé, diuen que aquell sant no va néixer, que va arribar al món l’any 1204, a Portell, essent extret de cos de la seva mare, que havia mort el dia anterior. Sembla que el seu no va ser un naixement fàcil ni gaire alegre, com no ho devia ser tampoc la seva vida. No se sap si va existir o no, però com passa amb altres històries de sants, se non è vero, è ben trovato.

Nat o nonat, la festa de sant Ramon se celebra l’últim dia d’agost. I si fa un any parlava de finals d’agost i de la meva enyorança pel berenar de sant Ramon a http://escorniflaire.blogspot.com.es/2011/08/enyorant-el-berenar-de-sant-ramon.html, tres-cents seixanta-sis dies després torno a tenir aquella mena de rosec.  

Hem arribat a final d’agost, el final oficial de les vacances, amb tot el que comporta arribar a aquest moment de l’any. Enguany han estat unes vacances diferents. L’actual conjuntura amb les corresponents retallades i incògnites de futur m’han fet ser més que prudent a l’hora de planificar les vacances, de manera que ho he deixat amb alguna sortida al Pirineu -tirant de carmanyola i pa amb botifarra-, estades amb els familiars més propers -aprofitant la seva hospitalitat-, intentant gaudir de la tranquil·litat i els bons aliments, i evitant les grans despeses, ja que com diu la saviesa popular només es té allò que s’estuvia.

Després de l’agost arribem a setembre: la tornada a la feina (la novetat dels exàmens de setembre faran que sigui més moguda que mai), les Festes del Tura (quatre nits de dormir poc i quatre dies d’actes al carrer), la baixada de torxes del dia 10, la marxa de l’11 de setembre a Barcelona, el començament de curs (per primera vegada dues filles universitàries. Adriana: ara sí que t’has fet gran!)... Amb aquesta agenda tan plena, arribarem a mig setembre sense adonar-nos-en. Quatre dies més i Sant Miquel, les primeres fredorades i la caiguda de la fulla, prova inequívoca d’estar en plena tardor... Quatre dies més i Nadal, el canvi d’any... Però no cal que ens embalem, a poc a poc i bona lletra!

Tornant a l’agost, un any més torno a enyorar el berenar de sant Ramon i m’agrada recordar l’escena de quan hi érem tots: els pares carregats d’energia, les nétes i néts innocents i il·lusionats pel retrobament post-vacacional (encara que només fos per comprovar si la seva postal havia arribat a casa els avis o per descobrir la lilaina que els havia portat la tieta més viatgera), les germanes i el germà, -cunyats i cunyada-, tots més joves i carregats de bona salut... Són coses que s’enyoren, que no es voldrien perdre, encara que tenir-les suposés aguantar més d’un comentari inoportú d’algun oncle que -vés per on- també es troba a faltar!

Ai caram, què voleu que us digui, trobo a faltar aquells berenars de sant Ramon!