dissabte, 23 de febrer de 2013

23-F, un dilluns de febrer de "ja fa més de trenta anys"




Era un dilluns de febrer de l’any en què jo feia 3r de BUP a l’Institut. Tenia setze anys, aviat en faria disset. Aquella tarda, a casa mentre em preparava per l’examen de l’endemà, les notícies de la ràdio van trasbalsar la calma d’aquella llar que allotjava només dos dels sis fills que hi havien viscut. Els pares no paraven quiets -quan has viscut una guerra, aquestes coses fan més por-, amb la ràdio a tot volum. Jo intentava estudiar (confessaré que més aviat amb poc entusiasme!) l’assignatura de Geografia i història que ens impartia, amb molta afició i una bona dosi de catalanisme (en Wert s’hauria estirat els cabells), el senyor Florensa, de qui recordo haver sentit dir que era escolapi.
Aquell dilluns al vespre, amb els pares, vam estar pendents de la ràdio i del telèfon. De la ràdio, com tothom, per saber què passava. I per què n’estàvem, de pendents del telèfon? No és pas que tinguéssim línia directa amb el congrés de diputats ni amb la casa reial. El que passava és que el meu “company de ruta”, aleshores “xicot”, actualment marit i pare de les meves filles, estava fent la mili. Per qui no ho sàpiga, la mili era el que oficialment s’anomenava el servei militar[1]. Deien que a la mili els nois es feien homes. Jo més aviat diria que és tractava d’una inutilitat que, en el millor dels casos, estroncava la vida i els plans de futur de molts dels joves que hi eren cridats. I dic en el millor dels casos perquè alguns nois en van tornar psicològicament destrossats, no sé si per les males experiències viscudes, pels vicis que hi van adquirir, o pels mals tractes i bromes macabres rebuts de mans dels seus companys i/o superiors. Més endavant, la llei d’objecció i posteriorment la professionalització de l’exèrcit van evitar que els nois de l’estat espanyol haguessin de servir la “pàtria” durant una mica més d’un any de la seva joventut.
Doncs resulta que, aquell noi, que aleshores tenia vint-i-un anys, va passar la nit del lloro, uniformat i amb el fusell a la mà, estones damunt d’un camió, estones al pati de la caserna, preparat per quan arribés l’ordre d’anar a defensar alguna cosa. Com que els caps no es posaven d’acord -uns estaven a favor i els altres en contra del cop d’estat-, ja es veien defensant “no sé qui de no sé què”.  Valga’m-déu-senyor! Sort que no van haver d’exercir!
Aquella tarda i nit hi va haver molts protagonistes: Tejero, Milans del Bosc, Adolfo Suarez, Calvo Sotelo... i el rei. Diuen que aquest personatge, ara aficionat a caçar elefants i a altres pràctiques extravagants i poc clares, aquell dia va intervenir a favor de la democràcia i va posar pau fent retirar els guàrdies civils colpistes. Qui sap què, com i per què ho va fer. Potser val més no saber-ho.
La ràdio no var parar, però el telèfon no va sonar. Els mòbils no existien i les cabines de les casernes devien estar col·lapsades. De manera que no vaig saber res d'aquell "soldat" fins que van haver passat uns dies.  
L’endemà al matí, de res no van servir els precs que vam fer al senyor Florensa perquè ens ajornés l’examen de Geografia i història. Es veu que ell havia escoltat allò de tranquil, Jordi, tranquil que és la guàrdia civil i va voler fer com si res no hagués passat i demà tots cap a la feina, segadors no esmoleu l’eina... Així fou com, dimarts dia vint-i-quatre de febrer de 1981, després de passar una mala nit, vaig fer un examen desastrós, del qual recordo que vaig treure poc més d’un tres. 
Tot això forma part del passat -diuen que de la nostra història-. Però sabeu què? És una de les moltes coses que recordo de “ja fa més de trenta anys”.


[1] L’absurditat i inutilitat del servei militar havia portat la meva mare -que sempre patia pels seus fills- a escriure una carta al rei per explicar-li què en pensava ella i què suposava per una mare que el seu fill hagués de complir-lo i per demanar-li que se suprimís.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...