Com he escrit en altres
ocasions, mai no he estat gens fanàtica de la nit de Fi d’Any.[1] Els
que conviuen amb mi en són coneixedors alhora que en pateixen les
conseqüències. Vés per on trobo que és una nit un xic malaguanyada i un endemà
força perdut que s’ha de passar com es pot. És ben vigent el que deia fa dos
anys: És una nit prou especial que,
per poca il·lusió que ens faci, acabem celebrant i, d’altra banda, és una nit
tan comú com per no donar-li tanta importància com se li dóna.
La manca d’il·lusió per
aquesta celebració anual, enguany es veu incrementada per les circumstàncies
que envolten el nostre últim canvi d'any. Demà, el dia de Cap d’any, és el
primer aniversari de la mort de la Marissa , la germana que -en l’ordre dels sis
germans que érem- em
precedia. Una mort prematura, anunciada divuit mesos
abans. Una mort ocorreguda el dia del cinquanta-dosè aniversari del seu
naixement.
Avui a mitja nit, enmig de
la meva confusió i contradicció mental, alçaré la copa i pensaré en ella. I,
com cada dia d’aquest any que avui acaba, recordaré aquella nena feble i
delicada que de gran em va ensenyar què vol dir ser una persona serena,
lluitadora i valenta.
Diuen que quan algú que
estimem ens deixa, desem en un racó del nostre cor la imatge preferida de la persona
que se’n va per sempre. Jo no he sabut triar una imatge, en guardo moltes
acompanyades dels records de tots els moments que vam compartir.
Marissa, et recordo i no em
vull oblidar de tu. |
| Maig de 1972 |
Suposo que no et consolarà, pero
ResponEliminajo tampoc m'he quedat amb una imatge sino amb mil... El que si m'he quedat és un record cada cop que em faig unes herbetes hi penso....
Un text valent, una foto preciosa. Molts petons.
ResponElimina