dimarts, 31 de desembre del 2013

Fa un any

Com he escrit en altres ocasions, mai no he estat gens fanàtica de la nit de Fi d’Any.[1] Els que conviuen amb mi en són coneixedors alhora que en pateixen les conseqüències. Vés per on trobo que és una nit un xic malaguanyada i un endemà força perdut que s’ha de passar com es pot. És ben vigent el que deia fa dos anys: És una nit prou especial que, per poca il·lusió que ens faci, acabem celebrant i, d’altra banda, és una nit tan comú com per no donar-li tanta importància com se li dóna.
La manca d’il·lusió per aquesta celebració anual, enguany es veu incrementada per les circumstàncies que envolten el nostre últim canvi d'any. Demà, el dia de Cap d’any, és el primer aniversari de la mort de la Marissa, la germana que -en l’ordre dels sis germans que érem- em precedia. Una mort prematura, anunciada divuit mesos abans. Una mort ocorreguda el dia del cinquanta-dosè aniversari del seu naixement.
Avui a mitja nit, enmig de la meva confusió i contradicció mental, alçaré la copa i pensaré en ella. I, com cada dia d’aquest any que avui acaba, recordaré aquella nena feble i delicada que de gran em va ensenyar què vol dir ser una persona serena, lluitadora i valenta.
Diuen que quan algú que estimem ens deixa, desem en un racó del nostre cor la imatge preferida de la persona que se’n va per sempre. Jo no he sabut triar una imatge, en guardo moltes acompanyades dels records de tots els moments que vam compartir.
Marissa, et recordo i no em vull oblidar de tu.

Maig de 1972


2 comentaris:

  1. Suposo que no et consolarà, pero
    jo tampoc m'he quedat amb una imatge sino amb mil... El que si m'he quedat és un record cada cop que em faig unes herbetes hi penso....

    ResponElimina
  2. Un text valent, una foto preciosa. Molts petons.

    ResponElimina

Deixa el teu comentari...