Vaig més tard que l’amic i
coetani Josep Ferrés que tres dies després de dijous gras va explicar els
dijous llarders de la seva infància. Per ell i la seva família era un gran dia,
amb celebració familiar i -si calia- amb justificant per sortir abans d’hora de
classe. És evident que a can Ferrés era festa assenyalada. http://el-led-vermell.blogspot.com/2014/03/dijous-llarder.html
Jo no recordo la celebració
familiar del dijous llarder durant la meva infància. Sí que recordo que menjàvem
coca de llardons de la fleca del barri i, de més gran, la típica coca de can
Carbasseres.
Del que sí que tinc records
d’infància és de la celebració escolar del dijous llarder. A les monges, anàvem
als Pins. Els Pins era una petita pineda a tocar del pati del Cor de Maria, on
els dies normals no teníem accés. Anar als Pins
era tot un esdeveniment, encara que no ens calia ni travessar el carrer.
El dijous llarder, el meu
berenar consistia en un panet amb botifarra d’ou. Aquell dia els extres eren
permesos: un paquet de ganxitos (poc
nostrat, ho reconec) i una cantimplora amb beguda amb gas (segurament Fanta de
llimona).
No tinc cap record
d’aquella època del Carnaval i diria que a començament dels anys setanta no
se’n parlava. Per tant, aquella era l’última tarda festiva abans d’enfilar la
quaresma que començava el dimecres de
cendra, continuava amb set setmanes en què el divendres fèiem magre
(abstinència de menjar carn) i els adults també dejuni, i arribava fins a
Setmana Santa amb les privacions que comportava i les celebracions religioses
que corresponien.
Anar als Pins era més que un berenar de dijous
llarder: era un dia de joc lliure i d’espontaneïtat. Joc lliure fins a cert
punt: al cavall fort no hi podíem jugar! De l’espontaneïtat en parlaré tot
seguit.
Fent ús de la meva naturalitat
vaig explicar l’acudit d’aquella senyora que havia perdut el seu gos que es
deia ni més ni menys que “Mis tetas”. Es veu que la dona va trobar un guàrdia
civil i li va dir: - Ha visto usted “Mis tetas”?-. L’agent li va respondre: -No
pero me gustaria verlas-.
Ai las! Una nena em delata, se’m planta la monja al davant i m'etziba el càstig. No
sé si ja m’havia menjat el panet i els ganxitos
ni si em quedava Fanta
a la cantimplora, però sé que vaig acabar la tarda tota sola en un racó dels Pins.
Una anècdota que té més a
veure amb la interpretació que vaig fer d’aquella aparença de permissivitat i
ambient festiu que no pas amb la celebració del dijous llarder.
I jo què hi sabia si tot
just tenia set o vuit anys!
 |
| Espontaneïtat infantil |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...