divendres, 21 de març de 2014

Vint més tres fan vint-i-tres

L’inexorable pas del temps omple els nostres dies de vivències de tots colors i per a tots els gustos: històries banals, experiències interessants, estones irrepetibles... que juntes conformen la crònica de la nostra vida.
Entre els fets més destacables de la meva història personal, hi ha el fet d’haver estat mare dues vegades. De mare, no se’n neix. De mare, no se n’és per obligació (almenys en el lloc i el moment que m’ha tocat viure). De ser mare no se’n sap ni se n’ensenya. De mare, simplement, se n’és.
Sovint costa decidir-se a ser-ne, de mare, ja que la maternitat està envoltada d’una aurèola de dubtes, incògnites i pors. Superada aquesta fase, el projecte és tan engrescador com difícil i, alhora, agraït. 
Ser mare permet viure l’experiència amb tanta dedicació com volem, ja que hi podem destinar fins a cada segon de cada minut de cada hora de cada dia de cada setmana de la nova vida. I sovint quan ho fem no n’esperem res a canvi –o sí?-. I, com en tantes altres coses que hi ha que no estan escrites enlloc, exercim de mares espontàniament i amb sentit comú, esperant encertar-la.  



Avui, que fa vint-i-tres anys que vaig parir per primer cop, mentre em vénen al cap les millors imatges d’aquests anys,  felicito la meva filla gran, felicito la seva germana, felicito el seu pare i em felicito a mi, que sóc la mare que la va parir.
Per tots els moments que hem viscut i per tots els que encara han de venir, per molts anys, Alba!
I perquè vint més tres fan vint-i-tres, us deixo l’enllaç del que vaig escriure avui fa tres anys:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...