Divendres, 31
de juliol de 2026, el Punt Avui va publicar un article de Jordi Grau, titulat “El
casal dels Llongarriu: de masia a referent de luxe”, que podeu trobar sencer en
aquest enllaç. Comença
així: M’ho explica el bon amic Joan Oller, periodista d’aquesta casa, que la
coneix bé (1). El casal dels Llongarriu, una gran casa senyorial de la vall del
Bac, a l’Alta Garrotxa, es transforma a partir del 31 de juliol en un exclusiu
complex que combina hotel, restaurant d’autor i un spa integrat a la natura.
En aquest
article s’hi diuen algunes coses que són opinió i d’altres que semblen
objectives. Amb les primeres, podem estar-hi d’acord o no. Les segones, s’haurien
d’haver contrastat abans de publicar-les. Tot seguit en comentaré algunes:
El periodista
escriu Aquesta masia inicialment del segle XV... Segons
els treballs del pare, tenim constància documental que els indicis de l’actual
edifici, el Mas Noguer, antecendent
de Llongarriu, és esmentat molt abans del segle XV: La primera referència que en
tenim [d’aquesta casa] és d’un Besalú dels Noguer citat en la crònica de la
visita pastoral del bisbe Moncada, l’any 1329. Per tant,
l’edificació inicial d’aquesta masia és d’abans del segle XV.
Les notícies
sobre el primer Llongarriu les detallo cronològicament. L’any 1576, tenim un
primer document de Joan Longarriu
(escrit amb una sola L), arribat de la Gascunya francesa. L’any 1583, consta
que els Llongarriu eren masovers del mas Joncar de Capsec. L’any 1590, trobem
el primer document que relaciona els Llongarriu amb el Mas Noguer de la Vall
del Bac: en lloga una
habitació per quatre anys junt amb uns horts, un anomenat del codonyers i
l’altre situat darrere el cementiri de l’ermita...
Més endavant
de la notícia podem llegir hi ha una església dedicada a la Mare de Déu dels Àngels...
Els qui vau conèixer el meu pare sabeu com s’estimava la Vall del
Bac i la casa de Llongarriu, així com que va dedicar moltes hores a l’estudi dels
orígens de la nostra família. Ell, a l’hora de parlar de l’església de
Llongarriu, interpretava i defensava que estava dedicada a la Mare de Déu de Çacot,
on l’any 1886, els nostres besavis, Ramon Llongarriu i Rosa Saguer van celebrar
l’últim casament que es faria a l’ermita. És per això que nosaltres sempre n’hem
dit Çacot i no el Àngels.
En l’article
podem llegir-hi El seu mobiliari era un dels més importants de l’actual
terme de la Vall de Bianya i sembla que se’l van emportar els darrers
masovers als anys setanta... Desconec quin lloc ocupava el
mobiliari de Llongarriu en el rànquing d’importància entre el mobiliari de
l’actual Vall de Bianya, però sí que vaig conèixer personalment els últims
masovers i posaria la mà al foc que ells no es van emportar els mobles de
Llongarriu. Ho dic per dos motius: el primer, perquè eren gent de bona fe, i el
segon, perquè no tenien capacitat ni de fer ni d’organitzar un robatori
d’aquesta envergadura. I més encara si tenim en compte que disposaven d’un
burro com tot a mitjà de transport.
Explicaré com
va anar el desmoblament de Llongarriu. Abans, però, hem de recordar que els sis
germans n’eren copropietaris, ja que l’avi no havia fet hereu. Així doncs, part
del mobiliari se’l van endur els germans Llongarriu Monsalvatje (alguns
Montsalvatje), dels quals ja no en queda cap en vida. Transcric les paraules
del pare Vam treure els
mobles deixant un petit equip casolà per poder menjar i dormir si ens calia
alguna vegada. La casa fou tancada i barrada de la millor manera que un bon
fuster sap fer. Res no hi valgué perquè fou destrossat tot, robat l’escon, dues
calaixeres, dos llits, dues taules, roba i parament de la cuina. És evident que aquell
tancament es va fer amb bona intenció i des de la mirada de qui creu que tothom
és respectuós amb els béns dels altres. Però el mobiliari no se’l van endur els
masovers.
Passo a
comentar algunes coses que s’expliquen a l’article que fan qüestionar la
idoneïtat de l’emplaçament d’aquest negoci, sobretot per la manca d’encaix amb
l’entorn natural on es troba.
Paraules que
grinyolen pel que fa a la integració i l’arquitectura respectuosa: finestrals
amplis Digueu-me una sola casa de l’Alta Garrotxa que tingués
finestrals amplis a les habitacions. [...] un spa integrat a la natura Com
s’integra un spa a la natura de l’Alta Garrotxa? [...] La
proposta gastronòmica neix amb el compromís “del paisatge al plat” i vol retre
homenatge al receptari tradicional de la comarca, reinterpretat amb tècniques
contemporànies Pel que es pot veure a la seva pàgina web, la
reinterpretació del receptari també inclou l’allunyament total de les menges
tradicionals de l’entorn.
El relat
publicat a El Punt Avui acaba amb les paraules de l’actual propietari, Andreu Gómez
la
finca de Llongarriu no és només un hotel o un restaurant, és un homenatge a la
història, la calma i el paisatge de la Vall del Bac. Hem volgut crear un espai
on el temps s’atura, respectant la identitat de l’Alta Garrotxa i oferint al
visitant una hospitalitat d’alt nivell. Pot ser un homenatge a
la història, però realment el mobiliari i la decoració tenen res a veure amb el
paisatge de la Vall del Bac i amb la identitat de l’Alta Garrotxa?
A Llongarriu
hi han fet un hotel de luxe, amb un restaurant d’autor. No cal que ara ens facin
combregar amb rodes de molí amb la cuina quilòmetre zero, perquè enlloc de
barbs i bagres de la riera hi serveixen gambes i altres menges que poc tenen a
veure amb el terrer de la Vall del Bac. Poden dir que cullen les verdures de
l’hort de Llongarriu, però l’hort on les meves germanes anaven a collir l’enciam
i la ceba per fer l’amanida, el que quedava a tocar de la casa i que es podia
regar amb facilitat si feia falta, ha desaparegut. Poden parlar de restauració
adaptada a l’entorn, però tots sabem que s’han ampliat superfícies i volums i s’hi
han aixecat noves edificacions. Si el PEIN de l’Alta Garrotxa no ha canviat de com
era abans, no s’ha respectat, perquè no permetia tot el que s’ha fet als afores
de la casa. Pel que fa a la sostenibilitat, tots sabem que l’aigua és un bé
escàs a l’Alta Garrotxa i que les piscines, l’spa, i el servei d’habitacions, tindran
un consum d’aigua que no s’adequa al subministrament que pot proporcionar
aquell indret.
L’hotel que
fa poc s’ha inaugurat a Llongarriu, amb el nom “Finca Llongarriu”, està totalment
fora de lloc, per la seva ubicació, pels recursos naturals de la zona i per la
inconveniència de l’accés del trànsit rodat. Anar-hi potser és fer turisme de
qualitat, però, a quin cost pel territori?
Si el negoci
serà rendible, si tindran gaire clientela, si durarà temps, si s’hi hauran
allotjat influencers, personatges més o menys famosos o persones molt
adinerades, són aspectes que em són del tot indiferents. Tot això queda tant
lluny del que realment m’interessa, que tant me fa!
Qui vulgui
anar-hi, que hi vagi. No seré pas jo qui ho aconselli ni qui ho desaconselli.
Adriana Llongarriu Castanyer
agost de 2026
 |
| Al prat de Llongarriu, amb un xurmer. Any 1967. |
Notes al peu:
1. 1. On
diu Joan Oller, periodista d’aquesta casa, que la coneix bé no
entenc què és allò que coneix bé en Joan Oller “aquesta casa” és a dir “El
Punt- Avui”, la “masia” de Llongarriu. Entenc que no es refereix al “casal”
perquè hauria de dir “que el coneix bé”. Potser es refereix al fet que coneix
bé l’actual propietària de Llongarriu. L’ambigüitat d’aquesta primera frase
m’ha fet ballar el cap.
2. 2. En
cursiva i de color blau, les transcripcions del llibre del pare, “Llongarriu de
La Vall del Bac”, d’autoedició familiar (1994).