ImpressionaVa -amb V-

L’Onze de Setembre de 2014 passarà a la història. I serem molts –més d’1.800.000 persones- els que d’aquí a uns anys podrem dir “Jo també hi vaig ser”

Perquè, sabeu què? Hi érem tots: els que feien pont i els que havíem treballat la vigília i treballaríem l’endemà; els estudiants que fan vacances i els que ja havien començat el curs; els llicenciats que estan buscant la primera feina i els que tenen la sort d’haver-ne trobat; els que ja estan jubilats i els que tenen ganes de fer-ho aviat; els aturats esperançats per trobar una feina i els que estan desanimats; els que l’endemà marxaven a fer un llarg viatge i els que sabem que no el farem mai; els que els agraden les grans ciutats i els que ens hi agobiem; els que havien anat de farra i els que havíem anat a dormir aviat per estar en plena forma... Tots.

Fins i tot els que no van poder venir: els que treballaven, els malalts, les embarassades, els que tenen persones per cuidar... Per mi, ells també hi eren -i s’han de sumar al 1,8M-. Ells s’ho miraven des de casa i ens explicaven com n’era d’espectacular. Per mi, ells també podran dir “Jo també hi vaig ser”.

Des de dins, la sensació era indescriptible. Quin ambient! Una barreja de festa, reivindicació, eufòria i normalitat. He de dir que a mi em semblava que aquella munió de grocs i vermells no seríem capaços de formar el mosaic que havien enginyat els dissenyadors de la V. Faltaven pocs minuts i no m’acabava de creure que dibuixaríem les quatre barres perfectament visibles.

La V va ser un reflex de la societat catalana: una vegada més hem demostrat que som capaços de fer el que ens proposem. Encara no sabem com, però vam dibuixar una V amb un traç clar i definit. I ens han vist a tot el món.

Els clams del “Volem Votar” se succeïen amb els d’”Independència”. Perquè, sabeu què passa? Que no hi ha una campanya pel “No”. Tenim un "goBierno" tan antidemocràtic que ells mateixos s’han negat el dret a defensar el vot del “No”. Allò normal en un país normal és Votar. I allò normal en un país normal seria que hi haguessin defensors del “Sí” i defensors del “No” i que els votants poguéssim escoltar i debatre diferents opinions. Doncs no, aquí no hi ha campanya pel “No”. Són tan antidemocràtics que s’han -i ens han- negat el dret al debat, a la discussió i al cara a cara entre els partidaris del “Sí” i els partidaris del “No”. 

Però bé, ens deixarem de política que, de fet, no hi entenc gens. Tornem a la V.

Impressionava formar-ne part. Feia tan de goig!: pares i fills, avis i néts, amics, coneguts i saludats... Pell de gallina.

Impressionava tant o més passejar per Barcelona un cop acabada la V. Jardinets, voreres, bancs i places... a tot arreu hi havia gent -grocs i vermells- que descansaven, berenaven, es refrescaven... es recuperaven del cansament, la calor i, sobretot, de l’emoció.

Impressionava veure les furgones anti-avalots de la policia catalana arrenglerades als carrers adjacents amb els mossos amb els braços plegats. Perquè, sabeu què? No hi va haver cap aldarull.

Impressionava veure les ambulàncies del SEM aparcades, intactes, sense haver hagut d’actuar per a res. Perquè, sabeu què? No va haver-hi cap incident.

Impressionava veure les papereres i els seus voltants plens de deixalles. Perquè, sabeu què? A més a més, som nets i polits i vam acostar la brossa al lloc corresponent.

De tot això no en parlen des del "goBierno" perquè tampoc no ho poden entendre. Per ells és inconcebible. No volen (o no els convé) reconèixer que som gent treballadora, organitzada, disciplinada, cívica... Que sabem què volem i ho defensem, grocs o vermells, amb samarreta nova o aprofitada... Volem votar i volem votar Sí i Sí!

Aquestes són les reflexions que he fet avui, dos dies després de la V, mentre estenia les samarretes grogues i vermelles, vigilant -una vegada més- que no me’n quedés una de groga enmig de dues de vermelles.