Sopars d’empresa?

Anar a sopar (i qui diu a sopar diu a dinar) amb els companys de feina està bé. Es crea un ambient distès que propicia la comunicació més enllà de temes laborals. Si ens avenim amb els companys, més que rebé, l’àpat deixa bon gust de boca i en queda un bon record.

Aquests dies és molt freqüent sentir parlar del “sopar d’empresa”. Se sent al carrer, a les botigues, a la fleca, a la perruqueria... i a la feina mateix.

Però, què és això del sopar d’empresa? En principi, la finalitat d’aquests sopars seria fomentar la comunicació entre els empleats de l’empresa, per tant, s’hi hauria de crear un ambient distès que hi donés peu. Els pica-pica a peu dret, barrejar el personal de diferents seccions de l’empresa o acabar passant de taula en taula, són tàctiques per facilitar la coneixença entre treballadors. L’organització de jocs, sortejos i concursos, serveixen per trencar el gel a més d’animar la festa.

Hi ha companyies que organitzen i, per tant, paguen, el sopar d’empresa. Algunes ho fan com a reconeixement als treballadors; altres ho fan per celebrar que durant l’any el negoci ha rutllat i d’altres ho fan senzillament per trencar una mica la dinàmica de treball, fer que els empleats tinguin la possibilitat de deixar de banda les tensions i permetre que s’estableixin comunicacions que a la feina no hi tenen cabuda.

Hi ha institucions que no han organitzat mai sopars d’empresa i n’hi ha d’altres que ho han deixat de fer perquè s’ha acabat el temps de les vaques grasses. En molts d’aquests casos, són els mateixos treballadors que pel seu compte munten un pseudosopar d’empresa en aquestes diades.

A Catalunya Ràdio aquesta setmana n’han parlat en més d’una ocasió. Concretament, a La Tribu van plantejar la pregunta “Sopars d’empresa, pur compromís o decisió lliure?” (minut 53:40) i plantejaven aquesta qüestió com a un dilema, alhora que donaven algun consell per sobreviure’ls: vigilar amb qui seiem, procurar no beure com si estiguéssim amb amics, no desvetllar aspectes de la vida privada a persones amb qui no tenim cap vincle, no parlar de política... En un altre programa van donar els resultats d’una enquesta de ja fa uns anys: al 70% els ve de gust; al 18% no els ve de gust i hi van per compromís, i el 12% els troben horrorosos i busquen excuses per no haver-hi d’anar.

Més enllà de tot això, hi ha una llegenda popular que diu que la millor manera per no ser criticat en un sopar d’empresa, és assistir-hi. Un argument tan pobre com, segurament, pràctic. 

Crec que molts dels pseudosopars d’empresa més enllà del seu objectiu inicial (per cert, molt digne), s’han convertit en una mena d’acte sorollós, que dificulta la comunicació i que tenen un deix entre xaró i groller; que tot i dotar de validesa la llegenda popular que he esmentat més amunt fan recomanable no assistir-hi, sobretot si acaben amb ballaruques i karaokes on es destrossen cançons infantils, nadales en castellà i amb lletres picantones, himnes esportius diversos... Una barreja explosivament ridícula. Coincidint amb la proximitat del Nadal, poden sortir barrets de pare Noel, banyes de rens o un -més o menys improvisat- pessebre vivent, coses que trobo d’un ridícul absolut en un sopar d’empresa.

Si els organitzadors han tingut la idea de fer cagar el tió o fer l’amic invisible i tens la mala sort que en comptes d’un amic invisible et toca un amic poca-solta, allò ja és l’hòstia. Recordo un any que vaig ser obsequiada amb  inútil i horrible hand boiler (també anomenat termòmetre de l’amor) en forma de titola que quan el líquid s’escalfava pujava per un conducte a l’interior del membre i era expulsat en forma d’ejaculació pel capdamunt del penis per caure al dipòsit de baix i tornar a començar el circuit. Dubto que us pugueu imaginar la vergonya que vaig passar. Perquè és clar, els graciosos, això ho fan servir de “novatada” Me’n recordo que vaig quedar més vermella que el líquid que contenia aquell regal tan inútil com poc apropiat. 

Hand boiler

Pensareu, es clar, que no tinc sentit de l’humor. Jo, més aviat diria que això és relatiu; és a dir, no és que no en tingui, sinó que sóc un pèl reservada i em deixo anar en petit comitè; en un àmbit familiar -que no reduït, en el meu cas- en el qual trobo que algunes celebracions prenen el seu sentit més ampli.

Després de llegir aquesta entrada ja us podeu imaginar que enguany tampoc no he anat al sopar d’empresa. Ara bé, desitjo a totes i a tots aquells que hi heu anat, que hi aneu o que hi anireu, que en gaudiu gastronòmicament i social.