dimecres, 31 de desembre de 2014

Un altre Cap d’any



Hi ha qui diu que les festes de Nadal són el temps amb menys tristesa de l’any.  Hi ha qui per Nadal creu veure als diaris més esqueles que en cap altra època de l’any. Potser no són  dues percepcions contradictòries. Així comença l’entrada d’ahir del Blog de Carme Laura Gil. Més avall continua potser hi ha qui, aquests dies nadalencs, no sent l’absència dels morts estimats sinó la seva presència... Unes frases que, si més no, fan reflexionar.
Tot i que la percepció dels sentiments és un tema molt personal, m’atreviria a dir que malgrat el començament del blog esmentat, les festes de Nadal és quan més es nota l’absència d’aquells sers estimats que ja no tenim entre nosaltres. Segurament més encara si es produeix algun dels fets següents: que el traspàs sigui recent i siguin les primeres “festes” que passem amb la seva absència o que el traspàs s’hagués produït en una d’aquestes dates assenyalades.
Per les festes de Nadal, les cadires buides són més buides que mai. Encara que ens esforcem a omplir-les dels millors records de les persones que les ocupaven, en un moment o altre, la buidor dóna pas a l’enyorança i juntes s’apoderen de l’ocasió.
Sé que no dic res de nou, ja n’he parlat una, dues i tres ocasions, però la nit de Cap d’Any no és a la llista de les meves festes preferides. I, com també vaig dir ara fa un any,  les circumstàncies familiars d’ara fa dos anys, fan que els nostres Cap d’Any vagin acompanyats d’uns records inesborrables i molt, molt i molt especials.
Ha passat tot un altre any, amb els seus tres-cents seixanta-cinc dies i tots els sants, aniversaris i celebracions que ens marca el calendari anual. Els hem celebrat tots, hem rigut, hem cantat, hem xerrat i en cada celebració, Marissa, t’hem trobat a faltar i t’hem recordat.
El dos mil catorze ha estat un any farcit de moments en què hauria estat tan normal trucar-te: que si l’Alba ha presentat el projecte i amb això ha acabat la carrera, que si la Sílvia ho ha aprovat tot; que com quedem per diumenge, que si farem arròs de pagès o fideus amb peix... Un any amb un casament i més “novetats” familiars. Un any amb moments en què hauries estat contentíssima: el dia de la graduació de l’Helena o ara mateix si poguessis veure on i com passen el cap d’any la Mireia i l’Helena amb els seus companys. Estic segura que n’estaries tan orgullosa!
Tot i que ni a una ni a l’altra no ens agradava gaire la nit de Cap d’Any, d’una manera o altra -juntes o per separat-, enguany també l’hauríem celebrat i avui, a mitja nit, no hi hauria faltat una bona estirada d’orelles o una trucada per felicitar-te perquè en faries cinquanta-quatre. I ves per on, coses que té la vida, en comptes de felicitar-te el dia ú recordem, perquè recordar-ho és de justícia, que fa dos anys que ens vas deixar. 
Em sap greu si aquesta entrada entristeix algú, però la Marissa sempre m’animava a tirar endavant amb aquest blog i ella hi ha de ser present.


Any 1972, amb el 600 nou
Avui acabaré amb el comiat nocturn que ens fèiem de petites, quan ja érem al llit, amb el llum apagat i, després de totes les cerimònies que precedien l’anada a dormir.
- Bona nit, fins a demà si Déu vol
- Bona nit, fins a demà si Déu vol
- Bona nit
- Bona nit
Aquest diàleg breu i senzill es repetia una i altra vegada com una cantarella inacabable fins que la son acabava amb una de les dues, moment en què l’altra podia dir l’últim “bona nit” i havia guanyat el combat, perquè totes dues volíem ser l’última de dir bona nit a l’altra. Un simple record d’infància com tants d’altres que en guardo. Un record per tu, Marissa.

1 comentari:

  1. No deixis de posar en paraules aquests records tan especials, Adriana! Seguirem recordant junts la Marissa, aquesta nit i sempre.

    ResponElimina

Deixa el teu comentari...