El mateix dia de l’atemptat a la seu de Charlie Hebdo, les xarxes
socials es van omplir de missatges de suport al setmanari satíric: dibuixos,
fotografies i textos circulaven, agradaven, eren compartits, enviats i
reenviats. Haver penjat un Je suis Charlie al mur de facebook, al
twitter i a qualsevol altra xarxa social m’hauria proporcionat alguns likes
i algunes comparticions de les quals m’he privat perquè des del primer moment
no em vaig sentir del tot Charlie, tot i que penso que potser ho sóc més
que alguns dels personatges que encapçalaven la manifestació de diumenge a
París. Una manifestació, per cert, rígida, encarcarada i -almenys a les
primeres files- polititzada.
Estic a favor de la llibertat d’expressió,
entesa com a un dret del qual se n’ha de fer un ús responsable, amb certes
limitacions ètiques per respecte a la dignitat i la moral dels altres. Com
qualsevol altra llibertat, la d’expressió no està exempta de conseqüències, per
això sovint sóc prudent o fins i tot covarda. Conseqüències, és clar, que no justifiquen cap crim.
L’assassinat d’uns humoristes a mans del
fanatisme -en aquest cas islàmic- no té perdó. Vull mostrar el meu rebuig, la
meva indignació i condemna a aquest i a qualsevol altre assassinat.
Comparteixo el retall de The Guardian Si “Je
ne suis pas Charlie”, sóc una mala persona?, que ha publicat avui l’Ara, amb el qual m'he sentit identificada.
Que Déu, en qualsevol dels seus formats
-si és que hi ha cap format que el faci existent-, ens lliuri del fanatisme que va atemptar
contra Charlie i que ens lliuri també de molts dels polítics que
encapçalaven la marxa de París, perquè haver dit Je suis Charlie no
els absol dels actes que han comès en contra de la llibertat d’expressió. Penso
que els humoristes assassinats s’esgarrifarien i potser s’ofendrien veient
tanta hipocresia a primera fila de la manifestació de diumenge.
Potser la qüestió no és només ser o no ser Charlie
Hebdo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...