dimarts, 26 d’abril de 2016

Tot regirant en una llibreria...

Ara que estem deixant enrere el Sant Jordi de 2016, cofois amb els nous llibres que tenim a la tauleta de nit, en un lloc privilegiat del menjador o mig oblidats en un racó d’aquella taula de l’estudi que algun dia hem d’ordenar, i amb els bons i repetits propòsits de convertir-nos en bons lectors (perquè mira que em va costar decidir quin llibre comprava i després de tant d’esforç, aquest any sí que me’l penso llegir!). Ara que ja ha passat l'endemà, el dia en què es va publicar el rànquing de llibres més venuts en les diferents categories i miràvem els resultats i les classificacions, com si llegíssim els resultats i les classificacions de la lliga de futbol on juguen les nostres filles. Ara que ja hem tingut temps de llegir les valoracions de la diada de Sant Jordi que en fan els autors mediàtics -amb més o menys modèstia-, de llegir als diaris les columnes d’aquells autors que han publicat, de llegir les entrades als blogs dels autors que no tenen la sort de ser mediàtics ni d’haver caigut en gràcia ni de conèixer persones influents que els hagin ajudat a trobar un bon editor. Ara que ens adonem que la rosa s’està pansint i que, ni que sigui per curiositat, no hem llegit ni la dedicatòria ni la contraportada de cap dels llibres que han entrat a casa, malgrat que el dia de Sant Jordi ens vantàvem de bons llegidors, mentre el nostre esperit lector torna al seu estat natural (al nivell que cadascú el tenia), em plau recordar “el meu primer Sant Jordi”. No em refereixo al primer Sant Jordi de la meva vida, que evidentment no tinc capacitat de recordar, ni aquells Sants Jordi en què els pares ens compraven contes i llibres per anar renovant la biblioteca familiar, ni el primer Sant Jordi en què, amb més o menys traça, vaig fer una rosa de paper per a la mare, sinó que em refereixo al “nostre primer Sant Jordi”, que se situa a l’any mil nou-cents vuitanta. Als quinze anys em vaig rascar la butxaca i em vaig trencar el cap per comprar un llibre per aquell noi per qui em desvivia, amb qui compartia sortides a muntanya, estones de treball a l’entitat excursionista local, tardes de sofàs vells i ratafia a l’enyorat bar Cocodril i vespres de comiats inacabables dintre un 4L vell.  Aquell “nostre primer Sant Jordi” vaig anar a l’Institut amb el llibre objecte del regal a la bossa, esperant que arribés l’hora de plegar per celebrar com cal el “nostre primer Sant Jordi”. Amb “Les muntanyes que vaig estimar” la vaig clavar i la vaig espifiar:  el llibre li agradava, però ja el tenia a la seva biblioteca. De part seva, jo vaig rebre una rosa de roba, perenne, i una llibreta folrada, petita i coquetona. Hem passat junts aquell “nostre primer Sant Jordi” i tots els que han vingut al darrere. N’hem viscut uns quants de sols i molts d’acompanyats, alguns materialistes i altres més sentimentals, molts de ben alegres i alguns un xic tristos perquè, com de moments a la vida, de diades de Sant Jordi n’hi ha de tots colors. He gastat aquella llibreta i un munt de recanvis més per escriure els itineraris de les nostres excursions, n’he estripat alguns fulls plens de projectes que van acabar en no res, però en tinc un munt de pàgines plenes d’experiències i moments viscuts. Ara que deixem enrere el Sant Jordi d’enguany, trenta-set anys després, encara sóc capaç de recitar exactament l’inici de la  fenomenal dedicatòria que hi havia a la primera pàgina d’aquella llibreta: Tot regirant en una llibreria, buscant un llibre per regalar-te, he pensat que són més importants els TEUS itineraris, l’intent d’escriure en la TEVA vida planes plenes d’aventures i de coneixences, que els pensaments d’autors exòtics que et puguis empassar...   
Gràcies!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...