Esmolet i Boet o Boet i Esmolet

Ara que ja som a mig maig, està a punt de produir-se la substitució de Pyros, per tal d’evitar problemes de consanguinitat, ja que, als seus 26 anys, sembla que és el progenitor directe o indirecte de tres quartes parts dels cadells nascuts a la zona.

Per als que no em seguiu, us diré que Pyros és el primer ós bru mascle que es va reintroduir al Pirineu; va arribar el 1997 procedent de les muntanyes d’Eslovènia i en els 19 anys que fa que campa per aquests monts, ha esdevingut l’únic mascle que s’ha reproduït dins d’un domini de més de 5.000 km². Ben segur que els seus fills, néts i altres plantígrads mascles esperen poder tenir un paper actiu en la seva substitució, però es trobaran amb un nou exemplar que molt probablement els privarà del privilegi que estan esperant.

Parlant dels descendents de Pyros, ja fa dies va ser notícia que havien fet un concurs per triar el nom dels cadells d’ós nascuts al Pirineu l’any 2014. El nom del primer cadell s’havia de triar entre una llista de 15 paraules típicament pallareses i l’escollida va ser Esmolet, mentre que el nom del segon s’havia de triar d’una llista de 15 topònims de la zona de l’hàbitat natural de l’ós bru al Pirineu i en aquest cas, el nom triat va ser Boet. Els quatre cadells nascuts el 2015 portaran el nom que triaran en un concurs els alumnes de les escoles locals. 

Esmolet i Boet. Foto https://piroslife.wordpress.com/

Esmolet i Boet o Boet i Esmolet, són dos noms que m’evoquen grans i llunyans records de joventut i d’infància.

Boet és el nom d’un pla situat al capdamunt de la Vall Ferrera, prop d’on comença el camí a la Pica d’Estats. Hi he estat un parell de vegades. El setembre de 1981, una colla de joves muntanyencs vam anar a fer la Pica, de 3.143 m, que és el sostre de Catalunya i que va ser el meu segon tres mil. Abans, però havia trepitjat el Pla de Boet, acompanyada dels pares, l’estiu de 1978 quan, amb els germans ja grans que s’havien quedat a casa, vaig semblar filla única per uns dies. En aquella ocasió la Fonda Jubany d’Àreu va ser el nostre camp base per fer excursions i passejades. Amb el pare vam fer una excursió a l’Estany de Baborte i una altra al cim del Monteixo, i amb el pare i la mare, tots tres, vam fer unes bones passejades de les quals recordo el Pla de la Selva -en visita de descoberta- i el Pla de Boet on, amb el silenci -només trencat per la remor de l’aigua- com a música de fons, majestuositat i quietud es combinen equilibradament. 

1981. Camí a la Pica d'Estats

1978. Els pares al Pla de Boet

1978. Pla de Boet

Les d’aquell estiu van ser les darreres excursions que vaig fer en companyia del pare, ja que pocs mesos després va patir  una afecció coronària tot pujant de Tregurà cap a la Creu de Fusta. La seva prudència i intuïció van fer que m’estalviés un bon ensurt, però aquell dia va penjar les botes.

 

1978. El Monteixo des de l'Estany de Baborte

1978. A l'Estany de Baborte

Esmolet, segons la notícia, forma part d’una llista de paraules típicament pallareses. M’ha sorprès la territorialitat que s’atribueix a aquest mot que m’és prou familiar. A banda del significat de l’ofici d’esmolador, esmolet fa referència a “un individu molt eixerit, viu de potències” (DCVB) o a “una criatura espavilada, eixerida” (DIEC). És aquesta segona accepció que l’he viscut en primera persona, ja que més d’una vegada m’havia sentit dir sembles un esmolet!

Esmolet m’arriba de la mà d’altres mots com marabunta o vivarracha, segurament poc nostrats, que havia sentit a dir sovint anant de visita a casa d’algun familiar més acostumat a la calma que no pas al brogit que generava la presència de la nostra germandat; aleshores, no era rar sentir a dir ja arriba la marabunta!, expressió que entomàvem amb estima.  Pel que fa a vivarratxa he de dir que és un qualificatiu que va provocar un conflicte. La senyora Ramona, una dona vella, menuda, vestida de negre i pentinada amb un monyo, acostumada a una vida quieta i reposada, en veure el bellugadís i la remor que jo mateixa ocasionava, em va fer un comentari que em va caure malament. Enfadada, vaig córrer a fer saber a la mare que aquella dona m’havia dit borratxa. La mare hi va treure importància i em va fer entendre que aquella dona, lluny d’insultar-me m’havia adreçat un compliment, m’havia dit vivarratxa. 

Esmolet i Boet o Boet i Esmolet, més enllà dels noms de dos cadells d’ós bru enjogassats, són dos mots que s’encadenen amb altres i de bracet de la nostàlgia, m’ajuden a reviure vivències de ja fa molts anys, quan érem tan innocents i encara hi érem tots. Això en certa manera, deu formar par de la màgia de les paraules. 

Esmolet, vivarracha o simplement
amb energia desbordant