Un vespre de finals d’agost, sota la mirada serena i extàtica de la Majestat de Beget, va tenir lloc un concert de Bikimel, cantant camaleònica que, segons Roger Mas, canta “per transformar l’estat de l’ànima”[i].
Beget, llogarret situat a cavall de dues comarques, el Ripollès per lligam administratiu i la Garrotxa per lligam comarcal natural, és conegut, entre altres coses, per l’església de Sant Cristòfol, espectacular mostra del romànic català, a l’interior de la qual hi ha la Majestat, talla romànica de Jesucrist crucificat vestit amb túnica, que es troba envoltada d’un retaule barroc.
L’església i la Majestat van sobreviure la revolta del trenta-sis gràcies a l’astúcia dels begetins que, abans que arribessin els milicians amb la intenció de cremar-ho tot, van fer una foguera amb els bancs de l’església per fer veure que un altre escamot ja se’ls havia anticipat.
Beget és un poble pràcticament despoblat. La buidor dels seus carrers contrasta amb la vida que havia tingut anys enrere. Beget tenia de tot i, als anys vuitanta, ja amb una població molt envellida, encara s’hi podien comprar pa i productes bàsics, hi arribava el correu, hi havia barber, sabater, peó de carretera, sastre, músic, estanquera... S’hi conservaven alguns establiments oberts, regentats per persones grans que sobrevivien gràcies a una economia minsa i que, sobretot, tenien la gran funció de mantenir la vida al poble. Les normes econòmiques i administratives van tractar aquells petits comerços com si estiguessin situats en un dels carrers principals de Camprodon i van haver de tancar definitivament.
Tornem a aquell vespre de finals d’agost. El concert de Bikimel va ser fresc per la simplicitat de les lletres de les seves cançons ...els teus cabells fan olor d'orenga..., íntim perquè la música de Bikimel és una expressió de sentiments ...el primer petó que fa aquest món millor... i acollidor gràcies a l’escenari i el reduït nombre d’assistents.
Acompanyada de Xavi Lloses, als teclats, i David Soler, a la guitarra, va interpretar Farrera, Fil imaginari, El borni, 37 i Nina de vidre, entre altres. Les seves composicions contenen lletres vitals, boniques i cants harmònics apresos a la Sibèria Oriental.
Les seves cançons van posar música i lletra a sentiments d’aquella noieta “kumbaià” que vaig ser -i que encara sóc-, per això, a partir d’aquell vespre a Beget, les cançons de Bikimel formen part de la meva llista de reproducció. I sense adornar-me’n em trobo cantant Morir d'un llamp és el que vull, no pas al llit, ans a ple bosc, entre les bèsties... o jo vull ser del color de les muntanyes, de les muntanyes quan es pon el sol, ocres verds es fonen dintre dels meus ulls...
Agraeixo a Bikimel aquell petit gran concert i als organitzadors del 17è Festival de la Vall de Camprodon haver programat, entre altres, els concerts de Marina Rossell i Bikimel aquest estiu de 2016.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...