Records d’uns hiverns amb estufa de llenya

Han passat vint-i-un dies d’aquest dos mil disset. Prou dies per començar a pensar si estem complint allò que ens vam proposar després d’engolir els dotze grans de raïm a ritme de campanades. Prou dies com per adonar-nos que el fi d’any és una falòrnia i que no n’hi ha per tant. Prou dies com per haver arrencat el full de calendari del fatídic tercer dilluns de gener que ara té un nom anglès. I ens ha arribat el fred. Un fred que abans arribava en forma de fredorada i ara ho fa en forma “d’onada de fred”. Un fred d’hivern, perquè a l’hivern és quan toca fer fred.

I el fred en du molts, de records. Són els records d’hivern: la flaire de pa torrat i de llet bullida que trobàvem a la cuina a l’hora d’esmorzar; la fredor dels matins fent camí cap a escola amb mitges de llana amb sargits als genolls; l’olor d’escudella i carn d’olla que impregnava l’escala quan arribava al migdia amb més ganes de jugar que no pas de dinar; l’escalfor del caliu que lentament es consumia al braser mentre fèiem els deures a la taula camilla amb les cames a sota unes faldilles de quadre escocès.

Molts dels records d’hivern de caire domèstic giren al voltant de buscar el confort i trobar la manera de no passar fred. Recordo l’enrenou del dia que entràvem la llenya i aquells homes valents traginant uns coves plens a vessar de socs d’aulina fins a fora el terrat. Recordo que triàvem les estelles més adequades per fer un bon semicercle adossat a la paret, que seria el mur de contenció d’aquell piló de llenya per passar l’hivern. Recordo que saltàvem damunt les caixes de fruita per fer estellicons de fullola per encendre el foc. Recordo que se’ns clavaven estelles als dits de les mans i que ens les trèiem amb l’ajuda d’una agulla que desinfectàvem cremant-ne la punta. Recordo el soroll de la pala en mans de la mare que treia la cendra cada matí quan jo tot just obria els ulls. Recordo que ens escalfàvem les mans al canó de l’estufa i que hi planxàvem els mocadors i els papers humits o arrugats. Recordo la traça d’alguns meus germans per encendre l’estufa sense fer gaire fum. Recordo que érem responsables de carregar l’estufa vigilant sempre de no deixar-la apagar...

Aquests són alguns records d’uns hiverns amb estufa de llenya, una salamandra amb recobriment ceràmic de color granat, que va ser durant molts anys l’única font d’escalfor de la nostra llar. És per això que, cada vegada que vaig a la Mare de Déu del Mont, tinc la necessitat d’anar al fons de la Biblioteca on n’hi ha una de ben igual i aturar-me davant d’aquella petita joia. I hi veig el pare posant-s’hi d’esquena per treure’s de sobre aquella gelor que li agreujava el dolor. I hi veig la mare escalfant-s’hi les espardenyes per treure’s el fred que li entrava pels peus. I ens hi veig a nosaltres escalfant-hi el pijama abans de dir bona nit i de ficar-nos al llit ben arrodides enmig d’uns llençols ben glaçats.

Perquè la calefacció és neta, còmoda i efectiva, però desenganyem-nos que no hi ha res com una bona estufa de llenya amb una família nombrosa al voltant per fer un bon caliu. Bé prou que ho deia el pare!

L'estufa de la Biblioteca del
Santuari del Mont