dimarts, 14 de març de 2017

La teva vida sense tu

Avui, gràcies a Catorze cultura viva hem pogut conèixer la història d’Amy Krouse Rosenthal, una dona de Chicago, autora de llibres infantils i de no-ficció per a adults, que ha mort de càncer als gairebé cinquanta-dos anys. Més enllà de la seva obra com a escriptora, Amy Krouse ha estat coneguda arran de la publicació al NYT de l’article Potser et vols casar amb el meu marit, que ha esdevingut viral.
El text, escrit i publicat pocs dies abans de la seva mort és emotiu i commovedor i, a més d’explicar com ha estat la seva vida al costat del seu marit, és una carta d’amor vers un home, “el seu home”. Tal com fa Ann, la protagonista de la pel·lícula Mi vida sin mi, d’Isabel Coixet, Amy Krouse intenta deixar lligada la vida del que en pocs dies esdevindrà el seu vidu.
Saps que la història t’ha commogut. I saps que t’ha fet reviure uns moments molt especials: l’acompanyament de persones estimades al final del seu camí; moments en què la vida t’ha posat a prova; moments en què t’has trobat immersa en escenes que mai no hauries imaginat. Van ser unes situacions que no hauries volgut mai que es produïssin, però que les vas viure des de dins, sabent que el teu lloc en aquell moment era allà i mai no t’hauries perdonat haver estat en un altre lloc.   
Per altra banda, amb la perspectiva que t’ofereixen l’ara i l’aquí, tens la sensació que buscar parella per a la teva parella, per quan tu ja no hi siguis, seria donar per fet que sense tu no se’n sortiria o pensar que la seva vida sense tu no tindria sentit. La vida de la teva parella, encara que mentre sou parella forma part de la teva vida, no et pertany, per tant no et correspon deixar-la  planificada. Fer-ho seria acceptar uns estereotips de gènere i caure en un paternalisme proteccionista i masclista.
Per això, també des de l’ara i l’aquí, et sembla que, després de perdre la parella, cadascú ha de traçar el camí de la seva pròpia vida, superant els entrebancs que vagin sorgint, afrontant les sotragades i adaptant-se a la nova situació.
És clar que arribat el moment, amb el canvi de prioritats que es produeix davant la proximitat de la mort, pot ser que hom tingui la necessitat de deixar lligats determinats assumptes del seu entorn que no hauria pensat mai que en algun moment volgués programar.
Per això, en aquesta situació, com en tantes altres de la vida, és d’aplicació la dita “no es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...