Avui, gràcies a Catorze
cultura viva hem pogut conèixer la
història d’Amy
Krouse Rosenthal, una dona de Chicago, autora de
llibres infantils i de no-ficció per a
adults, que ha mort de càncer als gairebé cinquanta-dos anys. Més enllà de
la seva obra com a escriptora, Amy Krouse ha estat coneguda arran de la
publicació al NYT de l’article Potser
et vols casar amb el meu marit, que ha esdevingut viral.
El text, escrit i publicat pocs dies abans
de la seva mort és emotiu i commovedor
i, a més d’explicar com ha estat la seva vida al costat del seu marit,
és una carta d’amor vers un home, “el seu home”. Tal com fa Ann, la protagonista de la
pel·lícula Mi vida sin mi, d’Isabel
Coixet, Amy Krouse intenta deixar lligada la vida del que en pocs dies
esdevindrà el seu vidu.
Saps que la història t’ha commogut. I
saps que t’ha fet reviure uns moments molt especials: l’acompanyament de
persones estimades al final del seu camí; moments en què la vida t’ha posat a
prova; moments en què t’has trobat immersa en escenes que mai no hauries
imaginat. Van ser unes situacions que no hauries volgut mai que es produïssin,
però que les vas viure des de dins, sabent que el teu lloc en aquell moment era
allà i mai no t’hauries perdonat haver estat en un altre lloc.
Per
altra banda, amb la perspectiva que t’ofereixen l’ara i l’aquí, tens la
sensació que buscar parella per a la teva parella, per quan tu ja no hi siguis,
seria donar per fet que sense tu no se’n sortiria o pensar que la
seva vida sense tu no tindria sentit. La vida de la teva parella, encara que
mentre sou parella forma part de la teva vida, no et pertany, per tant no et
correspon deixar-la planificada. Fer-ho seria
acceptar uns estereotips de gènere i caure en un paternalisme proteccionista i masclista.
Per això, també des de l’ara i l’aquí,
et sembla que, després de perdre la parella, cadascú ha de traçar el camí de la
seva pròpia vida, superant els entrebancs que vagin sorgint, afrontant les sotragades
i adaptant-se a la nova situació.
És clar que arribat el moment, amb el
canvi de prioritats que es produeix davant la proximitat de la mort, pot ser
que hom tingui la necessitat de deixar lligats determinats assumptes del seu entorn
que no hauria pensat mai que en algun moment volgués programar.
Per això, en aquesta situació, com en
tantes altres de la vida, és d’aplicació la dita “no es pot dir mai d’aquesta
aigua no en beuré”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...