Sota una palmera

Tanmateix, era ben curiós que precisament ella, que no s’havia preocupat mai gaire pel seu aspecte físic, se sentís pertorbada per la incapacitat d’imaginar-se com seria de gran. Mira que s’havia criat envoltada de dones, de bones dones: la mare, l’àvia, les ties, les ties-àvies, les veïnes... Però, des de ben petita, se sentia incapaç d’identificar-se amb l’aspecte exterior d’aquelles dones grans. Ni els vestits, ni el traje-jaqueta, ni el cabell crepat, ni els bolsos que portaven... De cap de les maneres ella no s’hi veia, amb aquella aparença.  

Estirada sota una palmera mentre un suau oreig li acaronava la pell i se li enduia les cabòries d’una altra setmana feixuga que havia costat prou de passar, observava els guiris fent-se selfies amb la Dona marinera. Entre onada i onada li arribava la música chillout d’una terrassa on uns quants visitants es relaxaven fugint del brogit dels carrers d’aquell antic poble de pescadors, convertit en un eixam d’hotels low cost on una gernació de turistes cercava diversió per alliberar tensions.

Aprofitant la pau d’aquell petit paratge, s’evadia de l’entorn i li revenia aquella visió confusa i desdibuixada d’ella mateixa afaiçonada pel pas dels anys, si és que l’equilibri entre la vida i la mort li brindava l’oportunitat  d’arribar-hi. I com empesa  per l’amalgama de brisa i melodia, com si es tractés d’una il·lusió concebuda per donar resposta a aquell seu dubte persistent, la va veure passar.

No en sabia res, de la vida d’aquella dona: si havia tingut germans, fills, nebots i néts; si havia tingut una vida platgeriosa; si tenia una bona salut; si conservava les amistat i les aficions de quan era jove; si gaudia d’una bona jubilació... No en sabia res, però li oferia la imatge de com podia ser ella de més gran. No en sabia res, però ho tenia tot en la mesura justa: ni molt prima ni molt grassa, vestia amb roba còmoda i agradable, amb senzillesa i un toc de distinció, amb una bossa de mà que li creuava el cos... No en sabia res, però, amb l’esquena un pèl corbada, passejava per aquell paratge observant les formacions rocoses i semblava gaudir de l’entorn. Es van mirar sense dir res i en aquella mirada hi va trobar una complicitat gratificant .

Els dubtes no s’esvairien del tot, però a partir d’aquell moment li seria més fàcil forjar-se una idea de com podria ser quan arribés a la senectut. Allò l’alleugeria i li atorgava un grau de tranquil·litat que fins aleshores no havia estat capaç de trobar.

I tanmateix, era ben curiós que allò li passés precisament a ella!