A la pell de Manchester

Han passat quaranta-vuit hores i et sents incapaç de deslliurar-te de la impressió que t’han produït les imatges dels pares que estaven esperant els seus fills que sortissin del Manchester Arena.

Alguns potser van tenir uns llargs estira-i- arronsa... Que si totes les meves amigues hi van. Que si jo seré l’única que no hi podré anar. Que si...

Et poses a la seva pell i et veus  discutint amb la teva parella que et diu que potser ets massa estricta. Que hauries de ser més permissiva. Que la nena s’ho ha guanyat. Que és bona estudiant, bona esportista i complidora amb totes les seves obligacions. Que si compleix amb els seus deures, ha de poder fer ús dels seus drets. Que és clar que no us agrada que vagi a un concert tan joveneta i entre setmana, però que no podeu anar sempre a contracorrent. Que li heu de deixar anar. I tu, sabent que tenen prou raó, hauries claudicat.

I saps que, un cop superades les teves contrarietats, l’hauries  ajudat a triar què es posa pensant que prefereixes que t’ho ensenyi que no pas que es posi segons què. I hauries rondinat en veure que es feia la ratlla als ulls tot i ser tan joveneta.

I us hauríeu ofert a fer de pares-taxista, omplint un o potser dos cotxes d’adolescents esverades a punt d’assistir al seu primer gran concert. I les hauríeu acompanyat fins a l’esplanada on hi ha l’entrada. I us hauríeu esperat que obrissin portes. I hauríeu anat a fer un tomb o a fer un entrepà i una cervesa. I us hauríeu plantat al lloc acordat una mica abans de l’hora convinguda. I hauríeu sentit les últimes cançons de lluny...

I a partir d’aquí, només de pensar-hi t’esgarrifes.