dimarts, 27 de juny de 2017

En el 60è aniversari del 600

Avui se celebra el 60è aniversari del mític 600, el model de la casa Seat que va ser l’utilitari de moltes famílies durant les dècades dels anys seixanta i setanta.
Diuen que gràcies a aquell modest vehicle, als anys seixanta es va motoritzar la classe mitjana i que si cada una de les prop de 800.000 unitats fabricades hagués circulat uns 100.000 km, el 600 hauria anat a la lluna unes 200.000 vegades.
A casa, com moltes de les famílies d’aquella època, teníem un 600. El primer model que recordo era de color verd clar, les portes s’obrien de davant cap a darrere i portava matrícula de Barcelona (B-195433). El pare l'anomenava "Il Demone". L’any 1972 va ser substituït per un altre 600 (crec que era un 600 E) de color verd fosc, amb les portes que s’obrien de darrere cap a davant i que duia la matrícula GE-4777-A.
Tot i que un acudit d'aquella època deia que per fer cabre quatre elefants en un 600 calia posar-ne dos al davant i dos al darrere i que per posar-hi quatre girafes, primer calia treure els elefants, els inventors d’aquell petit utilitari l’havien dissenyat perquè hi cabessin cinc persones. Nosaltres, però, ens hi encabíem, una mica entatxonats, molts més que cinc; això sí, els petits no ocupàvem plaça, ja que sèiem a la falda dels grans.
Parlar del 600 és veure el pare conduint, sempre amb seny (que jo recordi no vam tenir mai cap patacada). Parlar del 600 és veure els pares i els tres germans petits fent alguna sortida familiar a marina o a la recerca d’alguna església romànica o monestir enrunat on el pare prenia notes i fotografiava restes arquitectòniques, mentre la mare ens entretenia per esperar-lo. Parlar del 600 és sentir  la fortor que desprenien els seients d’escai quan l’interior del cotxe s’escalfava. Parlar del 600 és sentir la pudor de l’aire calent al mateix moment que el pare accionava la palanca de la calefacció situada a la base del seient del darrere. Parlar del 600 és recordar com de malament s’ho passava la meva germana que es marejava tant.
Parlar del 600 és sentir el pare amb el seu Ale nano, ale! mentre avançava algun ciclista (frase que encara avui he de pronunciar cada vegada que n’avanço algun). Parlar del 600 és veure com en Lluís, la Marissa i jo ens pixàvem de riure al seient del darrere quan, després de demanar-li insistentment, el pare accedia a cantar La tia Maria no tenia requesta, era més lletja que un pecaaat..
Parlar del 600 és recordar la vida vista des del seient del darrere, ja que el privilegi d’ocupar el seient del davant em va arribar quan, de més gran, els diumenges al matí anava d’excursió amb el pare.
Parlar del 600, com de tantes altres coses, és recordar una època passada i uns companys de viatge que ja no hi són.
Aquestes són les meves paraules per retre un senzill homenatge a aquell petit gran vehicle que fins als catorze anys em va portar a veure món. 

1972: el nou 600

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...