dimecres, 7 de juny de 2017

I miss you, Raimon

Diumenge 28 de maig, TV3 va retransmetre l’últim recital d’en Raimon; el darrer dels dotze concerts que va fer al Palau per acomiadar-se dels escenaris.
Als seus 76 anys i amb 56 anys de carrera a l’esquena, el cantautor de Xàtiva va demostrar que està en plena forma. Va interpretar grans temes i ho va fer molt bé, com si els anys no haguessin passat. El darrer, doncs, va ser un gran concert.
Quan s’acostava el final, va cantar “Jo vinc d’un silenci”, tema que va provocar una gran ovació entre el públic –on per cert hi havia gent molt gran- i es van sentir crits d’independència. I mentre el públic cridava i aplaudia, ell s’ho mirava impassible, amb una mirada de com qui pensa “aquesta no és la meva lluita”.
El maig del 2014, el diari ARA va publicar la crònica d’una entrevista que el programa el Suplement havia fet a Raimon on el cantautor es declarava no independentista. Al titular del rotatiu hi podíem llegir “No sóc independentista perquè no ho tinc clar” i el resum del programa de ràdio començava així “No sóc independentista perquè mai m’ho havia plantejat”.  
Ambdós arguments em semblen poc sòlids per haver sortit de la boca d’un cantautor de protesta. Trobo que a aquelles alçades (2014), ja s’ho podia haver plantejat i podia tenir clar si estava o no a favor de la independència. És clar, que és un home de dubtes arrelats l’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes...
Raimon sí que es mostrava a favor que es faci un referèndum, és a dir, estava (2014) a favor del dret a decidir i argumentava “Tal com estem ara hi ha un mur i així no podem estar, per algun lloc o altre s'ha de trencar".
És evident que en democràcia el que val és respectar les opcions polítiques de tothom. I com a partidària de la independència, és a dir, partidària del Sí, estic a favor que hi hagi una forta campanya on hi participin els partidaris del Sí i els partidaris del No; on es contrastin arguments i on el debat sigui possible, útil i enriquidor.
Potser m’equivoco, però em sembla que els que fa anys cantàvem “l’Estaca” i “La Gallineta” també cridàvem Diguem no”  i associàvem els cantautors d’aquells temes de protesta, amb la defensa de la nostra llengua, la nostra terra i la nostra manera de ser. I els equiparàvem.
He escoltat Raimon des de ben joveneta. Taral·lejo lletres d’Espriu i destrosso temes d’Ausiàs March. Conscient que no sóc el centre del món, m’identifico amb “I beg your pardon”. Ploro amb “Com un puny” i ho seguiré fent, espero que per molts anys. He de confessar, però, que des del dia que vaig llegir aquella entrevista, em va decebre el seu posicionament en aquest tema. Em sap greu que aquesta no sigui una de les seves lluites sordes i constants. I, ara que la gent ha romput el silenci, noto en Raimon com el gran absent en aquesta nostra batalla.
I beg your pardon, però ho havia de dir.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...