dijous, 8 de febrer de 2018

Donant sentit a aquestes entrades (DSR-15)

A mida que van passant els dies, s’evidencien la raresa, la complexitat i el desconeixement de la Distròfia Simpàtico  Reflexa (Sudeck). Evidentment, això pot semblar només una sensació personal –que també ho és-, però a hores d’ara crec que ja estic en condicions d’afirmar que raresa, complexitat i desconeixement han estat paraules pronunciades pels professionals que m’atenen actualment. Quan dic professionals, em refereixo a metges de diferents especialitats (traumatòleg, capçalera, reumatòleg, rehabilitador, anestesista...), fisioterapeutes i algun altre professional de la tant discutida, criticada i menyspreada “medicina complementària”.
També puc dir que, a les converses mantingudes amb uns i altres, hi ha sonat paraules com putada, trastada, loteria, paciència, seqüela... que també agraeixo que no m’ho hagin amagat.
La inquietud personal i les ganes (o la necessitat) de saber-ne més, m’ha portat a encomanar-me al sant més savi del món, “Sant Google”, al qual se li atribueix la capacitat de resoldre dubtes i aportar coneixements en tots els àmbits de la vida. Els resultats de les repetides cerques m’han conduït a publicacions de reconeguts professionals de la recerca i a pàgines de fiabilitat discutible. Un cop destriat el gra de la palla, he de dir que hi ha ben poca cosa publicada.
Però més enllà de les publicacions professionals, com a blogaire i bona “Escorniflaire”, també he tingut la necessitat de trobar pàgines on s’expliqui l’experiència de persones que conviuen amb una DSR. Després de descartar fòrums carregats de publicitat, intervencions pròpies de trolls i afirmacions a estil fake, m’han quedat un parell o tres de pàgines personals que m’han dut a pensar que serien la meva troballa estrella. He de dir que la il·lusió ha durat de Nadal a Sant Esteve. Llevat d’alguna de ben simpàtica com aquesta, les altres pàgines personals que parlen del Sudeck no tenen continuïtat, despotriquen del sistema sanitari o deixen verds els professionals mèdics. Tot plegat una mica descoratjador. És una llàstima perquè trobo que seria interessant tenir accés a l’experiència de qui s’ha trobat en una situació similar.  
El que he escrit en aquesta entrada, les converses amb persones que em pregunten què em passa o com estic, i les llargues i repetitives xerrades amb les persones que sento a prop i que m’escolten pacientment, m’han dut a pensar que, malgrat que cada cas és diferent, està bé deixar constància de què suposa conviure amb una DSR.
Per tot això, ho seguiré intentant.

Adriana, 8 de febrer de 2018 (dijous llarder)
DSR-15



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...