A mida que van passant els dies, s’evidencien la raresa, la complexitat i el
desconeixement de la Distròfia Simpàtico Reflexa (Sudeck). Evidentment, això pot
semblar només una sensació personal –que també ho és-, però a hores d’ara crec
que ja estic en condicions d’afirmar que raresa, complexitat i desconeixement
han estat paraules pronunciades pels professionals que m’atenen actualment. Quan dic professionals, em refereixo a metges de diferents especialitats
(traumatòleg, capçalera, reumatòleg, rehabilitador, anestesista...), fisioterapeutes
i algun altre professional de la tant discutida, criticada i menyspreada “medicina
complementària”.
També puc dir que, a les converses mantingudes amb uns i altres, hi ha sonat
paraules com putada, trastada, loteria, paciència, seqüela... que també agraeixo que no m’ho hagin
amagat.
La inquietud personal i les ganes (o la necessitat) de saber-ne més, m’ha
portat a encomanar-me al sant més savi del món, “Sant Google”, al qual se li
atribueix la capacitat de resoldre dubtes i aportar coneixements en tots els
àmbits de la vida. Els resultats de les repetides cerques m’han conduït a publicacions
de reconeguts professionals de la recerca i a pàgines de fiabilitat discutible.
Un cop destriat el gra de la palla, he de dir que hi ha ben poca cosa
publicada.
Però més enllà de les publicacions professionals, com a blogaire i bona “Escorniflaire”,
també he tingut la necessitat de trobar pàgines on s’expliqui l’experiència de persones
que conviuen amb una DSR. Després de descartar fòrums carregats de publicitat, intervencions
pròpies de trolls i afirmacions a
estil fake, m’han quedat un parell o
tres de pàgines personals que m’han dut a pensar que serien la meva troballa
estrella. He de dir que la il·lusió ha durat de Nadal a Sant Esteve. Llevat d’alguna
de ben simpàtica com aquesta,
les altres pàgines personals que parlen del Sudeck no tenen continuïtat,
despotriquen del sistema sanitari o deixen verds els professionals mèdics. Tot
plegat una mica descoratjador. És una llàstima perquè trobo que seria
interessant tenir accés a l’experiència de qui s’ha trobat en una situació similar.
El que he escrit en aquesta entrada, les converses amb persones que em
pregunten què em passa o com estic, i les llargues i repetitives xerrades amb
les persones que sento a prop i que m’escolten pacientment, m’han dut a pensar
que, malgrat que cada cas és diferent, està bé deixar constància de què suposa conviure
amb una DSR.
Per tot això, ho seguiré intentant.
Adriana, 8 de
febrer de 2018 (dijous llarder)
DSR-15
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...