Suposo que us passa. Hi ha
dies que em sento dir en veu alta l’edat que tinc i no m’ho crec. Em miro al
mirall i la dona que hi veig no aconsegueix convèncer-me que aquella imatge ha
d’encaixar amb la noia que viu a dins meu... Amb
aquestes paraules començava Sílvia Soler l’article “Abans
i ara” que publicava ahir al diari Ara. I tant que ens passa! Més ben dit,
em passa. Em passen aquestes i altres de les coses que esmenta l’autora. La
coincidència de la publicació d’aquest article amb la vigília del meu
aniversari m’ha motivat a llegir-lo i rellegir-lo i a fer-ne algunes reflexions.
Jo tampoc no penso que m’hagi convertit en la dona equivocada. Més aviat penso
que sóc fruit de les circumstàncies amb què m’he trobat a la vida. No és pas
que hagi delegat a l’atzar les preses de decisions. No. Totes i cadascuna de
les decisions vitals han estat preses personalment i volgudament, influenciada –això
sí- per aquelles coses que en cada moment han estat importants per a mi. I com
que la meva biografia encara no està del tot escrita, vés a saber com acabarà.
No em costa connectar amb aquella nena ni amb l’adolescent rebel que vaig
ser; més aviat em costa desconnectar-me’n, deixar-me anar de les seves mans i acceptar
que, pel fet d’haver-me convertit en una dona adulta, he de deixar enrere allò
amb què creia, allò que anhelava i que tossudament defensava. No em vull
enganyar: em costa. I em costa acceptar que aquella jove que a vegades pensava
que es podia menjar el món hagi d’anar en compte perquè el món no se la mengi.
Sí que me’n faig sovint de reflexions com les que es fa la Sílvia en aquest
article, però no davant del mirall, sinó en situacions quotidianes. Potser
perquè porto els mateixos anys essent
mare que sense ser-ne, aquestes reflexions sovint estan relacionades amb la
maternitat i es donen, per exemple, en una llarga taula familiar quan sento una
de les meves filles que s’explica com una dona adulta, o quan tinc l’honor de
seure a primera fila en un casament i veure que el nuvi li posa un anell a la
meva filla, o quan veig una de les nenes que vaig criar en una fotografia de
graduació universitària. Em passa en aquestes i en tantes altres situacions que
mai no havia imaginat, perquè no sortien en els manuals de maternitat que
llegia quan estava prenyada.
Avui faig cinquanta-quatre anys i quan s’acabi el dia hauré rebut un bon
grapat de felicitacions, i hauré bufat les espelmes. Els que em coneixen saben
que no sóc dona de protagonitzar grans celebracions. M’omple més gaudir dels
petits moments de la vida: un esmorzar dalt d’un cim, una bona posta de sol o un
capvespre vora el mar, acompanyada de qui ja sap que ha esdevingut el meu
imprescindible.
Sé que avui, com tants altres dies, abans d’anar a dormir em miraré al
mirall i em reconeixeré amb aquella dona que hi veuré. I sense fer-me més
preguntes em diré que, malgrat que en
alguns aspectes no he tingut gaire sort en el repartiment del joc, potser
encara sóc a temps de fer una bona jugada fent ús d’algun trumfo que no sé que duc amagat. Qui sap si encara puc cantar un contro, un recontro o
un Sant Vicenç. La partida continua.
Aquestes són algunes reflexions que deixo escrites avui, 10 de juny de 2018,
quan estic a punt d’acabar la cinquanta-quatrena volta al sol.
Quin mareig! Felicitats!
ResponElimina