Una MFSEA

En l'entrada dedicada al Dia internacional de la infermeria, avançava que properament explicaria a bastament què és una Mobilització forçada sota els efectes de l’anestèsia (MFSEA). Uns quants dies més tard, ho intentaré.

Una MFSEA consisteix a forçar la mobilització d’una articulació que presenta una limitació de mobilitat, per tal de recuperar el rang de moviment que, per un o altre motiu (adherències, capsulitis, cicatrius...) s’ha perdut. En el meu cas, aquesta limitació, a l'espatlla, és una conseqüència més de la Distròfia Simpàtico Reflexa. 

La intervenció comença amb un treball de precisió de l’anestesista per tal de col·locar un catèter interescalènic que ha d’arribar a unes terminacions nervioses concretes. Per fer-ho s’ajuda d’un ecògraf, ja que la tècnica requereix una precisió mil·limètrica. Conscient en tot moment, gràcies a les seves explicacions i indicacions a la pantalla de l’ecògraf, segueixo en directe aquesta “operació”. Abans d’introduir el catèter m’injecta una mica de sedant; sabem que ja m’hi té acostumada i que ens beneficia a tots dos: a mi perquè em tranquil·litza i a ell perquè la meva tranquil·litat li permet treballar amb comoditat. Uns impulsos elèctrics serveixen per comprovar la bona col·locació del catèter. Només falta fixar-lo una mica externament perquè la idea és que, si tot va bé, duri cinc dies. I si alguna cosa no va prou bé, repetirem aquest procediment (com va ser el meu cas). És tanta la precisió que es necessita perquè l’anestèsia produeixi l’efecte desitjat, que un petit moviment pot deixar sense efecte aquest catèter.

Tot seguit el traumatòleg passa a fer la mobilització forçada, pròpiament dita, però abans una bona dosi de sedant em desconnecta d’aquest món, mentre amb el moviment forçat es van trencant les adherències de l’espatlla. Quan em desperto, es produeix la primera al·lucinació veient el meu braç que, en mans del traumatòleg, realitza girs i moviments que feia tres trimestres que tenia oblidats. Impressionant!

Aquesta intervenció continuarà a planta on, per una banda em controlaran el dolor a base de calmants administrats per vena, i per l’altra, dues vegades al dia, m’introduiran l’anestèsic pel catèter, mitja hora abans de cada sessió de rehabilitació. Amb cada dosi d’anestèsia cal esperar els efectes del síndrome de Horner, ja que, a més d’adormir l’extremitat, es busca l’efecte del bloqueig simpàtic.

Fa vint-i-un dies de l’alta hospitalària i encara no ha arribat el moment de valorar amb el traumatòleg l’evolució clínica post MFSEA, però ja porto unes quantes situacions quotidianes i unes quantes sessions de rehabilitació que em permeten fer-me la idea de què ha suposat tot plegat. Per això, des del punt de vista personal, voldria fer algunes consideracions sobre la MFSEA. Primera: l’administració d’anestèsics i calmants mentre dura l’ingrés hospitalari fa que, per contra del que hom pot suposar, no es tracti d’un procediment especialment dolorós. Segona: els cinc dies que va durar l’ingrés van ser un anar i venir del món real on el moviment presenta dolor i limitació, al món imaginari on l’anestèsia ho fa tot molt més fàcil, i això comporta uns alts i baixos considerables de l’estat anímic. Tercera: malgrat el bon tracte rebut per part de tots els professionals que em van atendre, tant a l’hora de fer-me la forçada com durant tot l’ingrés, l’estada hospitalària va suposar un bon trasbals a nivell personal (més endavant en parlarem més extensament). Quarta: tot i que no m’havia volgut crear grans expectatives per no quedar decebuda si la cosa no funcionava, tres setmanes després tinc clar que, malauradament, aquest remei no ha estat posar oli en un llum i que no ha comportat una gran millora.

Una vegada més, doncs, es posa de manifest que tot plegat no és ni serà fàcil ni curt i que cal molta paciència i força de voluntat per anar-ho trampejant. Això no obstant, seguirem lluitant amb el convenciment que encara hi ha molt per fer.  

Adriana, 2 de juny de 2018

DSR-24