Han passat molts dies des d’aquell vint-i-quatre d’octubre en què escrivia
sobre la nova rutina i el seu tempo i
sobre la necessitat d’adaptar-nos a aquesta rèplica de la vida normal que
transcorre a un ritme diferent del que estàvem acostumats.
Han passat més de vuit mesos; per ser més exactes, dos-cents
cinquanta-quatre dies, que sumats als que ja duia de baixa en aquell moment,
sobrepassen els tres-cents seixanta-cinc dies en aquesta situació laboral. Si
imaginem tot el que podem fer en un any, ens poden venir al cap moltes coses, per
exemple, la quantitat d’hores que hauríem passat a la feina, les més de
cinquanta hores al gimnàs o, en el meu cas, les més de cinquanta excursions que
hauria pogut fer. Són algunes de les coses que formaven part de la rutina
d’abans d’aquesta lesió, intervenció i complicació amb la DSR.
Coses que han quedat temporalment –així ho espero- enrere, per donar pas a uns
nous costums, unes noves activitats, unes noves manies i un nou ritme.
Tal com deia en l’entrada esmentada, es produeix un desfasament entre el tempo de la vida que portàvem abans i el
de la que duem ara. La lentitud s’apodera d'aquesta nova rutina i res no esdevé
precipitadament: ni les coses bones ni les dolentes. D’una banda és un
inconvenient, perquè mentre esperem, volem i necessitem que es produeixen grans
i immediates millores, ens hem de conformar amb una evolució més aviat tòrpida
i romancera. D’altra banda, també pot ser un avantatge, ja que aquesta mateixa tardança
fa que en cas d’empitjorament, llevat del que es considera la fase inicial
d’aquesta dolència, també es produeixi lentament.
Amb aquesta parsimònia, ni la medicació ni els bloquejos simpàtics ni les
mobilitzacions forçades ni les infinites sessions de rehabilitació produeixen
un efecte immediat, sinó que la millora és lenta i es nota a mitjà o a llarg
termini.
Ara bé, en qualsevol moment de la incapacitat temporal ens pot arribar una
citació per passar una revisió mèdica. En aquest cas l’organisme encarregat ens
pot avisar amb només quatre dies d’antelació, durant els quals hem de demanar i
recollir tota mena d’informes mèdics, convertint-nos en autèntics perseguidors
de professionals de la salut per tal d’aconseguir tenir-los en aquest temps
record. La resolució d’aquesta revisió, en canvi, pot arribar amb una gran
demora (més d’un mes), temps en què, a més de la complexitat de la dolència,
tenim uns maldecaps afegits que no depenen de nosaltres. Això vindria a ser un
altre desencaix del ritme en què esdevenen els fets que, malauradament, ens toca patir.
Amb aquestes variacions del
tempo, no podem fer gaire res més que
prendre’ns-ho amb calma i ballar al so que toquen.
Adriana, 6 de juliol
de 2018
DSR-26
 |
| Imatge: sendasenior.com |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...