dimecres, 11 de juliol de 2018

Records al caire del trampolí

Aquest cap de setmana, el Club Natació Olot celebra la Diada del soci. Un dels actes que consten al programa és el Comiat de la piscina de 33 metres i, per dur-lo a terme, està previst que els socis puguin saltar des dels trampolins que ja fa anys que estan en desús.
Així que vaig conèixer aquesta notícia, em vaig sentir cridada a fer un salt de trampolí. Oi tant! Fer-ho em retornaria a la nena que vaig ser, aquella que es tirava del trampolí un cop i un altre: que si de caps, que si de peus, que si de cara, que si d’esquena. Saltar del trampolí era una pràctica habitual a la nostra infància. Abans no ens sortia el salt tal com volíem, ens fèiem uns farts de caure malament, amb les conseqüents panxades i esquenades.
Hi havia veritables artistes del trampolí. Noies, però sobretot nois, que mostraven la seva habilitat, el seu atreviment i la seva musculatura, tot fent la vertical al caire de la palanca de ciment fins que es decidien a fer el salt, sabent que ens els miràvem i els admiràvem.
En aquell temps, a la piscina no hi havia la vigilància que hi ha ara. Ens tiràvem on, quan i com volíem. Si vèiem algú disposat a saltar del trampolí, ens limitàvem a no passar per sota. Recordo una vegada que no vaig estar al cas i un noi un xic més gran i força més gros que jo em va caure al damunt. L’ensurt no va passar d’una bona enfonsada, però per sort, de seguida vam sortir tots dos a la superfície, sense més danys que un bon espant i unes quantes glopades d’aigua.
Junt amb el trampolí, ens acomiadarem la piscina de 33 metres, la que coneixíem com la piscina de fora, fins que al seu costat s’hi va construir la piscina mixta. La piscina de fora, inicialment estava envoltada d’un rentapeus on als més petits ens agradava banyar-nos-hi perquè l’aigua era calentona. A la piscina de fora intentàvem aprendre a nedar a mans dels germans poc més grans que nosaltres, que perdien la paciència per ensenyar-nos a nedar com ells. Més tard, n'aprendríem a mans d’uns entrenadors que, amb un mètode rigorós i disciplinari, totalment mancat d’afecte, obligaven a valents i porucs a enfonsar-se a la piscina. Després va arribar el temps dels jocs: travessar per sota aigua, tirar la medalla al fons i anar-la a recollir, saltar a l’aigua agafades de la mà, a coll botet, fent la bomba o des del trampolí! Era el temps d’estar-nos a l’aigua fins que ens quedaven els llavis morats i els dits ben estovats, sabent que quan tornéssim a la tovallola, la mare potser ens renyaria una mica, però ben segur que ens abrigaria i ens faria una bona fricció per fer-nos reaccionar.
Faltaven alguns anys perquè s’ampliés la zona de gespa, allunyant els jocs infantils; uns quants anys perquè a la piscina hi arribés el TPO en comptes del Teibus, molts anys perquè per seguretat i per normativa apareguessin els socorristes i vigilants i perquè prenguéssim consciència de la necessitat de posar-nos crema protectora solar, i faltaven molts més anys encara perquè arribessin aquells entrenadors que es ficaven a l’aigua amb els més petits per ajudar-los a perdre la por i ensenyar-los a gaudir de l’aigua.
Tal com deia més amunt, en saber que s’obriria el trampolí, empesa per una barreja d’il·lusió i de rauxa, em vaig veure tirant-me a l’aigua des de les alçades, però una ràfega de seny farà que m’acomiadi de la piscina de fora i dels trampolins amb aquests i tants altres records, no pas amb un salt que em podria fer prendre (més) mal.
Patatxap!

Adriana, juliol de 2018


Piscina i trampolins.Foto: Satorre (www.cnolot.cat)

1973: saltant com podia
Aclariment: l’estructura de ciment que hom anomena trampolí en realitat es diu palanca, mentre que l’estructura flexible i de fibra o de fusta, s’anomena trampolí. En aquest text he fet servir trampolí per referir-me a l’estructura de ciment, tal com ho han fet els del CNO i com es coneix popularment, però en realitat seria palanca. De trampolí, també n’hi havia un al costat de les dues palanques.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...