En el Dia Mundial del Dolor

Avui és el Dia Mundial del Dolor. Per iniciativa de l’OMS, des del 2001, cada any es commemora aquest dia. El dia d’avui no és per acabar amb el dolor a nivell mundial –que estaria bé!-, sinó per fer visible allò que és invisible i recordar que hi ha persones que conviuen amb el dolor i, alhora, remarcar la necessitat de trobar un alleujament en el patiment de les malalties que en causen.

Hi ha molts tipus de dolor segons l’origen, la durada, la localització... Ara mateix no pretenc fer un estudi exhaustiu sobre el dolor, però ja que el dolor crònic i el dolor neuropàtic són uns dels principals símptomes de la SDRC (o DSR), avui no podia faltar una entrada en aquest blog.

Si fa uns mesos vaig parlar dels bloquejos del gangli estrellat i de la mobilització forçada, avui vull esmentar dos tractaments als quals m’he sotmès en els darrers mesos i que han aportat una millora considerable al quadre que presento.

El primer és un medicament que es prescriu com a antidepressiu i per al tractament del dolor neuropàtic. El seu principi actiu és l’Amitriptilina. Em deia fa pocs dies el metge de la Unitat del Dolor que, quan em va veure fa uns quatre mesos, va tenir la sensació que estava “tirant la tovallola”. Segurament anava per aquí. És sabut que l’estat anímic i el no rendir-se estan directament relacionats amb trobar-se millor. Estar tranquil, descansar bé i sentir-se bé amb un mateix fa que sigui més fàcil d’afrontar i suportar la situació i tot allò que l’envolta: el dolor, les dificultats per dur a terme tasques quotidianes, l’espera per rebre un tractament, la rehabilitació... Doncs després d’uns mesos amb aquest fàrmac, crec que puc dir que la situació global ha fet un tomb.

El segon són unes “infiltracions seriades” a base de corticoides i anestèsics que em va administrar el traumatòleg que em porta, durant la primera quinzena de juliol, i que van marcar un abans i un després en l’evolució que ens ocupa i que van servir per guanyar mobilitat, reduir el dolor i, conseqüentment, permetre avançar amb la rehabilitació de l’espatlla per tal de guanyar mobilitat i començar amb els exercicis de força. Després d’onze mesos amb una gran limitació de moviment a l’espatlla, vaig aconseguir veure’m l’aixella al mirall. No m’ho podia creure! Si a l’entrada anterior esmentava que quan es produeixen millores, la desconfiança i la por d’una recaiguda em priven de celebrar-les de ple, avui, encara amb boca petita per por que quelcom s’ensorri, he de dir que va ser posar oli en un llum.

Aquests dos tractaments han contribuït considerablement a trencar el cercle viciós que formen el dolor, la falta de moviment i el cansament anímic. Tenint en compte que una de les característiques que dificulta el tractament de la SDRC és que els pacients reaccionem de manera diferent als mateixos tractaments -per això es parla de “tractament individualitzat”-, en cap cas no pretenc recomanar ni aquests ni altres remeis, sinó explicar allò que sembla que a mi m’ha funcionat, tot esperant que la millora aconseguida perduri en el temps.  

Aprofitant que aquest 2018 es commemora l’any Fabra, em permeto la llicència d’emprar una frase que va pronunciar l’any 1947 durant la Setmana d’Estudis Catalans a Prada i que també seria aplicable a les persones que d’una manera o altra pateixen dolor: Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.

Adriana, 17 d’octubre de 2018

DSR-33