dissabte, 17 de febrer de 2018

Com que un bloqueig?

La complexitat i el desconeixement de la DSR ha estat esmentada en altres entrades d’aquesta sèrie que pel que sembla es va allargant. Precisament, fruit d’aquestes característiques –complexitat i desconeixement- el tractament és també força desconegut. Però, tot i que no es té seguretat de la seva eficàcia i que no tots els afectats hi responen igual, sembla que en el nostre sistema sanitari el tractament passa per corregir la desregulació simpàtica mitjançant repetits bloquejos, al tronc simpàtic lumbar o al gangli estrellat, segons si la zona afectada és extremitat inferior o superior.
Un bloqueig al gangli estrellat és una cura desconeguda per a les persones alienes a aquesta afectació, tal com ho era per a mi mateixa abans de saber que un dia passaria a formar part del percentatge escollit pel Sudeck (o DSR). Si fa uns dies escrivia sobre la descoberta del gangli estrellat, avui intentaré explicar com es fa i en què consisteix el seu bloqueig.
Són les vuit del matí d’un divendres que comença amb un “bon dia” al taulell d’Admissions de l’Hospital d’Olot on, després de comprovar les dades i fer el lliurament d’etiquetes i braçalet m’indiquen que puc passar a l’Hospital de dia quirúrgic. Un segon “bon dia” i una breu conversa amb una fidel lectora d’aquest blog em dóna la segona amable benvinguda del dia. Al tercer taulell, el tercer “bon dia” seguit d’un simpàtic “ja et tornem a tenir aquí!” i “endavant, al box de sempre”, palesa que, tant elles com jo ens movem amb una naturalitat pròpia de qui està normalitzant la situació (amb aquest ja en van 6!).
Amb la bata posada espero –ara sí una mica nerviosa- que em vinguin a posar la via. Per més que elles hi tenen la mà trencada i ho fan amb tanta professionalitat com suavitat, la punxada sempre em fa un xic d’impressió. Un últim pipí abans que em connectin el sèrum (sembla mentida, però si estàs en dejú!) i ja estic a punt.
El soroll de les rodetes de la llitera delata l’arribada del zelador que, curosament i amable em porta cap a Procediments, una nova descoberta. Per a qui no sap de què va, he de dir que Procediments és un entremig entre quiròfan i sala de cures; un lloc on el pacient està monitoritzat i  on m’imagino que s’hi fan cures que requereixen d’un grau d’higiene superior al que ofereix una consulta, però inferior a la que hi ha a quiròfan. Pel que dedueixo per l’ordre que ocupen al passadís, de major a menor esterilització seria: quiròfan, sala de parts i procediments.
Amb un altre “bon dia”, la infermera em dóna la benvinguda i em posa “les ulleretes nasals” (oxigen al nas) i la pinça (pulsioxímetre) i, mentre esperem que arribi el metge, acaba de preparar la sala, movent d’una banda a altra els braços que sostenen monitors, llums i safates de material. Entra l’anestesista i, mentre m’agafa la mà em pregunta com anem, m’explica el que farem, optimista i convençut que estem fent el millor que podem fer. Indica a la infermera el material i els productes que necessitarà i em diu que em posaran el sedant (Midazolam) que m’ajudarà a relaxar-me. Quan sento que “es renta” sóc conscient que “ja hi som”, però ara ja no estic nerviosa. Les seves mans fermes i tranquil·les traspuen professionalitat, encomanen seguretat i permeten que entre ell i jo s’estableixi una relació de confiança i cooperació. Les talles verdes prop de la cara em priven de veure els moviments que es produeixen a menys d’un pam dels meus ulls. Més m’estimo així! Noto que em remenen al coll, però, gràcies a l’anestèsic subcutani que m’insensibilitza la zona on em fa la infiltració, no sento cap mena de dolor.  
La punció prop de l’apòfisi de la C6 i la C7 i la injecció d’una solució de Bupivacaïna amb Adrenalina és la responsable del bloqueig. La pujada de temperatura de la mà i els efectes visuals del síndrome de Horner són els senyals que la infiltració està produint l’efecte desitjat. Es tracta de desactivar la funció vasoconstrictora que produeix el simpàtic, provocant una vasodilatació que farà que durant unes 24-48 hores hi hagi més irrigació sanguínia i els teixits isquèmics rebin una major aportació de nutrients.
Al cap de poca estona –desconec quanta perquè sota els efectes dels sedants el temps va a una altra velocitat-, el zelador em torna al box de l’hospital de dia on descanso fins que les infermeres, tal com marca el protocol, m’ofereixen un got de suc, em permeten caminar i anar al lavabo i, com que tot ha anat bé, em deixen marxar cap a casa.
Els efectes del bloqueig són importants per a mi, és evident! Però vull deixar constància que les atencions que em presten totes i cadascuna de les persones que m’atenen, des del metge fins a l’auxiliar, passant per les infermeres i l’administrativa, ajuden a fer-ho tot més fàcil. El gest d’agafar-te la mà, demanar-te com estàs, tranquil·litzar-te i fer-te notar que estan amb tu i per a tu posen de manifest que l’empatia estableix ponts i que és indispensable per crear una bona relació entre el personal sanitari i el pacient.
Tant de bo que aquesta entrada ajudi a donar resposta a la pregunta “Com que un bloqueig?” que m’ha fet més d’una persona, amb tota la bona fe del món, mostrant interès per la meva situació actual. Si a més a més, servís per tranquil·litzar aquells que han de passar per aquesta experiència, encara millor!

Adriana, 17 de febrer de 2018
DSR-16


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...