50 anys d’FP a Olot (II)

Abans que l’FP arribés a Olot, anys setanta del segle passat

A l’entrada anterior esmentava les opcions en ensenyaments secundaris dels anys setanta: l’EGB seguida del BUP i COU, o l’EGB seguida de l’FP, segons cada estudiant. A casa, que érem sis de colla, amb catorze anys de diferència entre la més gran i la més petita, diria que vam seguir quatre plans d’estudis diferents.

Tres o quatre canvis de lleis educatives podrien semblar molts, però si ho comparem amb el que està passant actualment, tampoc són tants. Tot fa pensar que tant el Gobierno com el Govern, responsables de la normativa dels ensenyaments reglats, tenen per costum promoure un canvi darrere l’altre pel que fa a la normativa educativa. Si fins i tot el nom del departament de la Generalitat que gestiona l’àmbit acadèmic canvia constantment de nom: d’Ensenyament a Educació, altra vegada a Ensenyament per tornar a Educació i acabar a Educació i Formació Professional... i embolica que fa fort! Sembla que desconeixen que el nom no fa la cosa.

Tornem als anys setanta del segle passat. Dels sis germans que érem a casa, tres van seguir el pla format pel Batxillerat Elemental i el Batxillerat Superior, dos vam seguir els estudis de BUP i COU, i un va cursar ensenyaments d’oficis, els predecessors de la Formació Professional.

A començaments dels anys setanta, a Olot no es podia estudiar FP; els llocs més propers per fer-ho, eren Ripoll o Barcelona. El teixit empresarial del Ripollès, encapçalat per l’empresa Soler&Palau, va ser l’encarregat de promoure aquests ensenyaments, que s’impartien al centre dels pares Salesians de Ripoll, on els joves podien aprendre una Oficialia -mecànica o elèctrica- que durava tres cursos, i disposava d’uns tallers ben equipats per fer-hi la part pràctica. Unes quantes famílies d'Olot van optar per matricular els seus fills als Salesians de Ripoll. El meu germà va ser un d'aquells nois.

A principis dels setanta, encara faltaven vint-i-cinc anys perquè s’obrissin els túnels de Capsacosta. A principis dels setanta a la Cantina (Coll de Coubet) i a Coll de Canes hi queien unes quantes i bones nevades i s’hi formaven grans plaques de glaç. A principis dels setanta la TEISA (Transportes Eléctricos Interurbanos, SA) de Ripoll passava molt de tant en tant (diria que ara també!). Així que, la idea d’anar a classe a Ripoll i tornar a Olot quedava descartada. La solució passava per fer ús de l’internat dels pares Salesians. Aquell pensionat va tancar al cap de poc, així que per estudiar-hi tres anys, els aprenents d’Oficialia que s’hi estaven interns van haver de canviar diverses vegades de residència i acabar els estudis vivint en una pensió.

A principis dels setanta, els matins d’hivern eren freds i foscos. A principis dels setanta, la TEISA de Ripoll parava a tocar de la fleca del nostre barri. A principis dels setanta, de bon matí, els forns de les fleques cremaven a tot drap i escalfaven molt. Així que, cada dilluns a quarts de sis del matí, el meu germà anava al forn de pa -més d’una vegada els havia ajudat a entrar fogots o a carregar el forn- ­­­­a esperar que passés l’autobús que el duria a Ripoll, on passaria tota la setmana, fins el divendres al vespre o el dissabte al matí.

Acabada l’Oficialia, calia superar una mena de revàlida o prova d’accés, a l’Escola del Treball de Barcelona, per demostrar l’aptitud i mirar d’obtenir plaça per estudiar la Mestria industrial. Des d’Olot, el lloc més proper per cursar aquells estudis era l’Escola de Sant Narcís, a Girona. Els joves que arribaven a la Mestria eren més grans i l’allotjament ja no es veia com un problema tan gros. 

Els garrotxins i garrotxines nascuts a partir de l’any 1960 podrien estudiar Formació Professional a la mateixa comarca, ja que ara fa cinquanta anys, quan ells en tenien catorze, l’efapé va arribar a la Garrotxa. Va començar per FP1 de les branques Administrativa i Elèctrica i, de mica en mica, es va anar ampliant el ventall de l’oferta educativa.

Aquells estudis d’Oficialia i Mestria industrial van ser els precursors de la Formació Professional (FP1 i FP2), precursora dels Cicles formatius LOGSE (GM i GS), alhora precursors dels Cicles formatius LOE (GM i GS) que s’estan impartint actualment. Ara bé, sigui quina sigui la llei reguladora d’aquests estudis, de canvis curriculars n’hi ha gairebé cada curs i no es fan pas amb l’antelació necessària per posar-los en pràctica. Com deia més amunt, el món educatiu és molt procliu als canvis constants, siguin de nom o de continguts.

Aquella escola d’oficis, pionera en ensenyances professionals, era de titularitat privada. A finals dels anys setanta havia evolucionat cap a l’Escola Tècnico-Professional del Ripollès (ETP), que continuava essent privada. L’any 1992 es va fusionar amb l’Institut Abat Oliba, de manera que la Formació Professional al Ripollès va passar a ser de titularitat pública i a dependre del Departament d’Educació -o d’Ensenyament-. Curiosament, la tramitació de títols i l’arxiu d’actes d’avaluació, del centre del Ripollès, durant molts anys es va fer des de l’Institut La Garrotxa d’Olot que, tot i que es va crear més tard, en ser un centre de titularitat pública, podia fer aquests tràmits.

Han passat 50 anys de l’arribada de l’FP a La Garrotxa i ara també hi ha molts alumnes que es desplacen a Olot, des d’altres comarques o comunitats autònomes, per cursar el cicle formatiu que han escollit -o que els ha estat assignat-. Pel que fa a cicles de grau superior, l’edat dels estudiants s’acosta la majoria d’edat, moment en què és habitual estar-se fora de casa per estudiar. Ara bé, pel que fa a cicles de grau mitjà, es considera que els alumnes encara són massa joves per anar a estudiar lluny de casa i fer-se la vida ells mateixos.

Olot té una oferta d’ensenyaments professionals i artístics molt àmplia i variada. Alguns d’aquests estudis només s’ofereixen a la capital garrotxina i en algun altre centre de Catalunya. Això no obstant, malgrat algun intent que no ha acabat de quallar, l’allotjament estudiantil és una assignatura pendent. Des de l’any 2014, hi ha un equipament, en desús i totalment abandonat que, amb una mica de xapa i pintura, hauria pogut servir d’alberg d’estudiants. Es tracta del Pavelló Doctor Fàbregas, que data de l’any 1972 i que, durant quaranta-dos anys, ha estat la part sanitària de l’Hospital d’Olot. És un edifici cèntric i molt ben comunicat: a tocar de la principal parada del transport públic urbà i molt a prop de l’estació d’autobusos. Disposa d’habitacions individuals, amb bany, i sales i espais comuns. Després d’aquests deu anys en desús hom pot considerar que les instal·lacions s’han deteriorat. No sé pas per què hem esperat tant a treure’n profit!

Adriana Llongarriu Castanyer
Olot, 14 de desembre de 2024

Tallers de l'Institut La Garrotxa