50 anys d’FP a Olot (VI)

Experiència com a mare d’alumnes (entre els anys 2007 i 2012)

Més enllà de l’àmbit acadèmic la vida segueix el seu curs. Dia a dia anem creixent, en edat i com a persones, i allò que ens semblava tan llunyà quan ho vèiem a casa els altres, un dia arriba a casa nostra.

Uns anys després d’haver experimentat els moments biològic i emocional de la maternitat -contradient els consells d’un reconegut reumatòleg que em va recomanar no passar per embarassos ni parts-, aquelles dues nenes esdevingueren adolescents. L’adolescència els va afectar alguns àmbits de la vida, per sort nostra en aquell moment, l’aspecte acadèmic va quedar al marge de la disbauxa d’aquella etapa.

Havien estat dues nenes de criança fàcil. I aquell nyam-caca-non del principi evolucionà cap a una rutina diària amb una bona adaptació en l’àmbit acadèmic. Aquest encaix facilita molt les coses durant l’etapa escolar. Sovint ho he reconegut amb amigues que han tingut fills poc interessats en els estudis, per als quals l’etapa escolar ha estat un mur difícil de flanquejar. 

Volíem educar les nostres filles d’acord amb els nostres principis: escola laica i de pensament progre. La realitat dels nostres horaris laborals, incompatibles amb els de l’escola pública, i el fet de considerar que els avis materns, per edat, no havien d’assumir la responsabilitat de la cura diària de les dues netes petites (la novena i la desena) ens va fer descartar l’escola pública, laica i gratuïta. Així que, van cursar l’Educació Infantil, la Primària i la Secundària Obligatòria en llars privades i en una escola concertada. Això sí, ja que no podia ser pública i gratuïta, havia de ser laica!

Aquelles dues nenes sempre van adaptar-se a l’entorn acadèmic i van tenir molt interès en tot allò que els oferia l’escola. Acabada l’Educació Secundària Obligatòria, la seva opció va ser cursar el Batxillerat. Per primera vegada, als setze anys, havien de triar institut. Tant una com l’altra van escollir l’Institut La Garrotxa.  A totes dues els vaig advertir que la meva presència darrere el taulell de Secretaria, segurament, els privaria del seu anonimat i que era molt probable que la seva mare estigués informada de la seva evolució. Això no obstant, totes dues van insistir en la seva tria. Diria que això no els va suposar cap inconvenient, ja que, en comptes d’amagar-se, sovint venien a saludar-me i acostumàvem a tornar a casa amb altres alumnes al cotxe.

Van aprofitar les ensenyances que els oferien els bons professors i van passar de puntetes i sense fer-se notar per les aules on, bé pel contingut o bé per la docència, no s’hi sentien a gust. Per part meva, vaig insistir que aprofitessin totes les oportunitats que se’ls posessin al davant: sortides, intercanvis, viatges... Com a joves que eren, van compaginar els estudis amb la seva pràctica esportiva i amb l’esbarjo propi de l’adolescència del seu entorn: competicions esportives, festes de poble, aniversaris, celebracions i sortides nocturnes.

Com podeu veure, he tingut ocasió de conèixer l’institut des del vessant de les famílies. La meva relació, com a mare, amb el centre va ser de quatre anys, amb una pausa d’un curs al mig. Totes dues es van examinar de les Proves d’Accés a la Universitat (PAU) al mateix institut on van estudiar; de manera que jo vaig viure de prop aquella maltempsada que suposen aquests exàmens per a les alumnes que volen tenir nota i per als qui les envolten.

Durant aquells anys vaig mantenir converses amb alguns dels seus professors que es van sorprendre que tingués dues filles tant bones estudiants i els comentaris que em feien, de totes dues, van ser sempre afalagadors. Puc assegurar que van rebre una bona ensenyança, que van esdevenir unes batxilleres molt preparades per als estudis universitaris i que van treballar molt el tema de l’orientació. Em vaig trobar amb un equip de Batxillerat amb molta dedicació i implicació.

Com a família ens vam sentir molt ben tractats i acompanyats per la majoria de docents. Crec que aquest va ser un dels motius que van fer créixer una relació d’amistat amb alguns d’ells que, encara em pregunten què estan fent, com els hi va... Fora de l’àmbit estrictament acadèmic, també vaig notar l’acompanyament en el patiment pels problemes de l’adolescència. Quan en parlem a casa, reconeixem que la seva tria va ser una bona opció.

Totes dues filles van acabar el batxillerat amb qualificacions mitjanes superiors al nou, notes que a les PAU van mantenir o fins i tot millorar. Això corrobora que el fet de ser les filles d’una administrativa a qui molts dels seus professors coneixien no els va regalar res; s’ho van guanyar a base d’aptitud, actitud, molts colzes, moltes llibretes i retoladors i bolígrafs de tots colors.

Tot i que no van escollir estudis universitaris curts ni fàcils, els aprenentatges d’alguna matèria els va ajudar molt en els primers anys de la universitat. I fins i tot els va permetre viure de renda algun semestre.

Un dels dos batxillerats va coincidir amb el pitjor moment que m’ha tocat viure a nivell familiar: la malaltia i mort de la meva germana Marissa, que també era la muller d’un professor de l’Institut, en Ritxi. Van ser uns mesos difícils i molt durs que van coincidir amb el pas de la meva filla petita per l’institut. A nivell personal em vaig sentir compresa i acceptada i, com a mare, vaig notar que seguien de prop com ho portava la meva filla.

Com haureu pogut copsar, l’experiència va ser molt positiva. Val a dir que, com tot el que em passa a la vida, aquella etapa educativa també va inspirar alguna entrada a aquest blog. Us en deixo un parell d’enllaços: El senyor de les panotxes i Que venen les sueques!

Així doncs, aprofito aquest any de commemoració per mostrar, als equips docents de Batxillerat d’aquells moments, i al centre en general, un sincer agraïment pel que ens van oferir en aquella etapa educativa de les meves filles.

Adriana Llongarriu Castanyer
Olot, 26 d’abril de 2025

Treballs de Recerca i llibretes de notes de Batxillerat.