dilluns, 6 de febrer de 2012

El senyor de les panotxes

Diuen que si la Candelera riu, el fred és viu; si la Candelera plora, el fred és fora, però tant si plora com si riu, el fred encara és ben viu. Enguany el dia la Candelera vam tenir un xic de tot. A Olot, ens vam llevar amb el cel encapotat –cel de neu, que en diem nosaltres-, poc després va fer una nevadeta, però a mig matí, just quan als mitjans de comunicació anunciaven la recomanació de recollir la mainada de les escoles, de suspendre les classes a la tarda i tancar els centres escolars a les 3, just en el moment en què els pares dels nois i noies trucaven a escoles i instituts per saber fins a quin punt havien de fer cas a les recomanacions, en aquell moment, sortia el sol, un sol feble en un cel un xic enteranyinat, però sortia el sol.

Amb les companyes de feina, vam comentar que en tenim sort de la tercera part de la dita, la que diu però tan si plora com si riu el fred encara és ben viu, perquè no sabíem quin temps havíem de considerar que havia fet. La cosa sembla clara, els mitjans de comunicació i la presència de la Siberiana -que sembla que encara té corda per dies-, ens recorden que l’hivern encara és ben viu.

Vivim uns dies freds (climatològicament i en altres sentits), d’un fred sec que es veu reforçat pel vent de tramuntana. Res que no haguem viscut els que ja tenim certa edat, ja que, tradicionalment, pel febrer, encara que es nota que el dia s’ha allargat, el fred acostuma a ser present a casa nostra. Podríem dir, per tant, que més que una situació tant excepcional al límit de la catàstrofe, com es pot interpretar en alguns mitjans informatius, el que estem vivint és una bona fredorada d’hivern dintre la normalitat.

Situats en aquest entorn i circumstàncies, resulta que l’institut on treballo la setmana després de la de la Candelera, és quan es fan les Jornades d’esport, cultura i lleure (altrament dit setmana cultural), durant la qual es fan diverses activitats lúdico-esportives i quan els nois i noies que acaben els estudis -siguin d’ESO o de Batxillerat- fan el viatge de final de curs; també es fa l’anada dels intercanvis, sigui a Suècia o a París, i els alumnes de formació professional aprofiten aquests dies per fer alguna sortida (propera o llunyana) tècnico-lúdica. O sigui que la setmana passada vam estar més pendents de les previsions meteorològiques que en altres moments del curs.

La situació climatològica del moment, la facilitat d’accés a les noves tecnologies, la meva curiositat i, sobretot, el fet que la meva filla formi part del grup que viatja a Istanbul, em van portat a escorniflar per la xarxa fins que vaig trobar una pàgina que mostra les imatges de diferents webcam repartides per diferents llocs d’Istanbul. 

Observar aquestes imatges m’ha servit per fer-me la idea de què es podia trobar la noia en el seu viatge de final de Batxillerat: primer, vaig poder veure els carrers nevats; després, només les zones enjardinades i les teulades i, finalment, la neu va desaparèixer i va donar pas a uns dies encapotats i aparentment molt freds (cosa que vam confirmar amb la informació de les temperatures registrades). La previsió per als propers dies diu que les màximes seran més aviat baixes i que les mínimes no baixaran del zero; uns dies de rigorós hivern segurament poc habituals a Istanbul. 

Desconec si a les altres famílies s’han servit de les webcam, dels homes del temps o de la intuïció, però les maletes de les noies (i els pocs nois) que han marxat la matinada passada cap a Constantinobla eren força voluminoses i ben segur que contenien molta roba d’abric, que els joves, per voluntat pròpia o per recomanació dels pares –o més aviat de les mares- hauran posat a la maleta. La indumentària que es veia al moment d’enfilar-se a l’autocar (temperatura exterior -5º C) era més pròpia d’un grup que marxés a esquiar que d’una colla que viatgés cap al pròxim orient.

He de dir que, enmig de les observacions a través de les càmeres d’Istanbul, m’he adonat de la presència d’un venedor ambulant, crec que es tracta d’un venedor de panotxes de blat de moro, però també ho podria ser de fruita, de gots de te, arròs, castanyes torrades, dàtils, dolços o marisc fregit, perquè suposo que aquest dies, de gelats no ho deu pas ser. A Istiklal Caddesi, un carrer comercial, travessat per un tramvia d’estil clàssic i molt concorregut per vianants, des de bon matí fins ben entrada la nit, el senyor de les panotxes i la seva paradeta sempre són allà mateix. No sé si és conscient que la seva presència pot ser observada arreu del món o si ignora aquest fet. En una ocasió he pogut veure una parella que s’hi parava i em va semblar que hi comprava alguna cosa, però en general, dóna la sensació que la gent que passeja pel carrer passa de llarg de la petita paradeta. Ara bé, ell, constant, de bon matí prepara la parada i ben entrada la nit encara és al peu del canó. Em faria gràcia que la colla d’estudiants olotins s’hi aturessin a comprar el que ven. Jo, com a mare patidora i previsora que sóc, m’anticiparé una vegada més als fets i m’adreçaré al venedor.

- Senyor de les Panotxes, li puc demanar un favor? Sense fer res mal fet, si se li acosta la meva filla, si us plau, serveixi-li una espiga tendra i calentona, que li escalfi les mans i l’estómac i, si no li és molèstia, es deixi retratar, que el veurem millor que a través de la webcam. 

Gràcies senyor de les Panotxes per ser allà en tot moment. Ja ens anirem veient.

PD: el podeu veure a http://www.yayin.tv.tr/yayin-frame.php?id=108&w=640&h=480
http://www.ibb.gov.tr/en-US/Organization/MunicipalHistory/Pages/Live_City_View_in_Istanbul.aspx, triant İstiklal Street.

1 comentari:

Deixa el teu comentari...