Una processó la nit de Nadal

Article de Ramon Llongarriu, publicat a La Comarca núm. 540, 21 de desembre de 1989.

Nadal és una data per recordar fets entranyables de la vida, baldament faci ja, com en el meu cas, uns cinquanta anys que han passat. Massa temps perquè no ens adonem que ens hem fet grans.

Érem els anys trenta-tants. Nosaltres, els que formàvem part de l’escolania de cor del convent dels pares caputxins, una agrupació d’adolescents cantors que, sota el mestratge del pare Celestí de Borges Blanques, apreníem el cant i solemnitzàvem les funcions litúrgiques d’aquella comunitat, teníem entre deu i quinze anys.

Aquell cor d’alumnes anàvem revestits amb una sotana marró i un roquet blanc, llarg i molt ample de cos i mànigues, acabat amb sanefes de dibuix geomètric i colors molt virolats. Els caputxins foren peoners en la renovació de les vestimentes litúrgiques, i les casulles de guitarra foren substituïdes, a la seva església, per les de nou estil. Així mateix, les vestidures de l’escolania seguien el nou corrent.

Així abillats, la nit de Nadal sortíem de la sagristia amb la comunitat presidida pel seu vicari, el pare Ermengol de Sarrià, que portava la imatge de l’infant Jesús, i pujàvem cap al pis on hi havia les cel·les dels religiosos. Els corredors conventuals, de foscos com eren, passaven a il·luminar-se al pas de la comitiva, amb la llum daurada dels ciris, mentre hi ressonaven els nostres cants: Tres capons porto,/ no en tinc cap més./ Un per a Maria i un per a Josep/ L’altre que em resta/ per a qui ha de ser,/ sinó per al Bon Jesuset?

Semblava irreal que, aquell convent i a aquelles hores de la nit, s’animés amb aquelles cantúries festives. Ho palesaven prou bé els ulls esbatanats i encuriosits de fra Gil, l’hortolà, tot ell de pasta de full, amb el seu somriure que encenia aquell rostre colrat. La processó es va dirigir a l’habitació del guardià, el pare Jaume de Sarrià, que era l’únic frare que faltava al seguici. Parats davant la seva porta, el pare Ermengol la colpejà i, en obrir-se, el seu vicari proclamà:

- Jesús és nat!

El superior prengué i besà la imatge del nen, i la comitiva va retrocedir pel mateix camí fins arribar a l’església, que ara era un doll de llum i de columnes d’encens, plena de gom a gom. A una breu introducció de l’harmònium els escolans vam entonar un càntic exultant; molt breu, però, perquè, corrent pels llargs corredors, vam anar al cor, on ja ens esperaven per entonar els kíries. Vam cantar la missa de Núria, de tonada molt popular, inspirada en els coneguts goigs de la Verge de Núria: La mare de Déu de Núria/ anem tots a visitar.

Després de les cerimònies d’aquella nit joiosa els frares van voler invitar-nos, perquè deien que havíem estat molt trempats, i ens van fer passar a una saleta on vam menjar torrons, neules i xocolata, amb orxata i altres begudes. Estaven molt contents perquè la cerimònia d’aquella nit ens va consolidar com bons cantaires. A més a més, no els portàvem ni despeses ni massa molèsties. Disposàvem d’una pilota de futbol, una bicicleta i un joc de croquet, al qual aquells religiosos tenien molta afecció per omplir les seves estones de lleure. També hi havia un joc de bitlles, d’un format fenomenal, tallat per algun dels estudiants que havien estat a Olot. Aleshores, quan nosaltres érem a l’escolania, ja no hi havia l’escola seràfica al convent d’Olot. Vull dir el grup de frarets que feien els seus primers estudis a Olot. Per tant, l’horta era tota per a nosaltres, amb permís, això sí, de fra hortolà. Al qual alguna vegada arribàvem a posar de mal humor, i ens amenaçava de no donar-nos més cacauets si no fèiem bondat de la bona.

Una escolania és un lloc on un adolescent pot aprendre moltes coses, no solament a cantar. Fou un mal pas per a la història d’Olot, perdre la companyia de la comunitat de caputxins.

Avui, que els hem recordat en aquella nit festiva de Nadal, el nostre homenatge a l’orde i als seu preclars, homes de ciència que han dignificat el nostre país. Que la pau que es respirava en aquella santa casa ens envaeixi a tots la nit de Nadal i perduri entre nosaltres.

Ramon Llongarriu i Monsalvatje

Després de rellegir aquest article del pare, de l’any 1989, quan ell tenia 66 anys, he comprès perquè a ell li agradava començar la celebració de Nadal tal com ho fèiem a casa. Entenc que en conservava un bell i agradable record, d’aquella processó, i que volia reproduir-lo a casa amb la seva descendència. Volia compartir amb nosaltres allò que per a ell havia estat un fet entranyable.

Nosaltres no teníem escolania ni convent, tot i que d’escolania gairebé n’hauríem pogut fer una, primer amb els sis germans que vam ser, i després amb els deu nets que van tenir. Però si que fèiem una processó, des de l’habitació dels pares fins al rebedor, on hi havia el pessebre.

Processó del 1992.

Els avis amb els cinc néts petits.
La més menuda portant el nen Jesús. 1996

Ssortint de l'habitació dels pares. 1997.

La mateixa foto uns anys més tard.
Com han crescut! 2001.

En una entrada d’aquest mateix blog, amb el títol El record d’aquelles nits de Nadal (que podeu trobar en aquest enllaç), del desembre de 2007, un any i pocs mesos després de la mort del pare i que els germans ens haguéssim quedat sense progenitors i els nets sense avis, explicava aquesta nostra manera de commemorar la nit de Nadal. Tot seguit en reprodueixo un fragment:

Comença la processó, a poc a poc i bona lletra que són molts de colla i el camí és molt curt.
“Anem a Betlem a veure el Messies
Anem a Betlem i l’adorarem
Ses blanques manetes petites com són
Essent tant petitetes, formaren el món...”

Un cop a l’entrada, al davant del pessebre, les nenes hi posen el bressol i, amb molt de compte, el nen Jesús a dins.
- Al·leluia! Jesús és nat –diu l’avi amb un to de veu cerimoniós.

I acaben de cantar la cançó. Després van a fer cagar el tió i tornaran a venir a resar i a cantar més cançons...

Moment de la col·locació del nen Jesús al pessebre. 1993.

El pessebre dels pares dels anys vuitanta i noranta. 1993.

Després de la processó, fèiem cagar el tió i tot seguit, sopàvem. Han passat molts anys. Els petits, a qui ara els correspon fer cagar el tió, haurien estat els besnéts dels nostres pares. Ara no encenem espelmes ni portem el nen Jesús, però, entre picada i picada del tió, grans i petits continuem anant al passadís a cantar cançons i a fer costat els que esperen, amb gran innocència, que el tió hagi fet una bona cagarada.

Cares de nervis, d'emoció tot fent cagar el tió. 1995.

I cares de por de rebre un cop de bastó! 1994.

Del meu record, el sopar de la vigília de Nadal, o Nit de Nadal, sempre ha estat pa amb tomata i embotit, seguit d’una tassa de xocolata, amb nata i melindros. Així ho fèiem i així ho continuem fent, perquè quan una cosa funciona, no cal canviar-la. Per tant, un any més, repetirem el que, per a nosaltres, és el clàssic sopar de Nadal: un àpat amb poca feina i amb un resultat exitós per a petits i grans. Als petits els suposa inveritr poc temps en el sopar i tenir-ne molt per jugar. Als grans ens porta poca feina, ens llepem els dits amb el pa amb tomata i ens llepem el bigoti amb la xocolata amb nata i melindros. 

I després, vindrà una llarga sobretaula amb fruita, torrons i neules. I obrirem alguna ampolla de cava i, com cada any, alçarem les copes i brindarem per nosaltres i els de dalt.

 

Bones festes!
Adriana, desembre de 2025