Llongarriu de la Vall del Bac al segle XXI (2)

Llongarriu de la Vall del Bac sempre havia funcionat, com la majoria de les cases de pagès, amb el sistema de pairalia i masoveria, estructura tradicional de la societat rural catalana. Aquest model, de propietaris i masovers, és el que constaten les edificacions de les masies d’aquest estil: la casa dels propietaris i la caseta dels masovers. Agradi o no agradi el sistema, és així com anava.

Tots sabem que la pagesia és qui té cura de la terra, qui modela el paisatge i qui ens alimenta. Voldria no equivocar-me pensant que els meus avantpassats s’estimaven la seva terra i les seves cases, així com les persones que hi vivien. A la nostra àvia paterna, Manuela Montsalvatje, en una visita a alguna masoveria, li van dir “ens agrades perquè ets tan pagesa!”. Aquest elogi espontani, sentit i de proximitat, encara ara em fa enorgullir de l’àvia Manuela que, igual que va passar amb l’avi, no vaig arribar conèixer. D’aquesta expressió n’extrec la conclusió que entre ella i els masovers hi havia una estima mútua.

Precisament per aquest afecte amb la gent del terrer, quan anàvem de visita a alguna casa de pagès -propietat de la família o no-, sempre érem benvinguts; ens rebien amb els braços oberts. Asseguraria que el bon tracte que ens dispensaven era de tot cor i no pas perquè fessin compliments. Aleshores ens deien “que entrin, que seguin, que tallin i que mengin” i, al voltant de la seva taula, en una estança fresca i fosca, compartíem el pa, la llonganissa i el porró de vi o, si era estiu, el porró de marsinada. (1)

Durant els nostres estatges d’estiu a la Vall del Bac, els sis germans ens vam curtir. En aquelles llargues estades a Llongarriu ens guaríem dels refredats i altres xacres hivernals. Anàvem a la riera, a visitar alguns estadants, a jugar per prats i boscos... i, els més grans, sortien a caminar amb el pare. Sovint teníem algun convidat, cosines, cosins, parents o algun amic, a passar uns dies. Les germanes més grans havien rebut alguna visita de caire més sentimental. En aquells estius que acabaven al setembre, sempre fèiem alguna visita, ja fos al Tomàs, al Xaravitx o en alguna altra masoveria.

La relació amb els masovers de Llongarriu era cordial i planera. Les grans de casa, recorden que els agradava anar a berenar amb en Joanet i la Margarida, mentre que a l’hora de jugar, preferien en Ramon, en Cisco, en Ricard i l’Anna Maria. Sovint també venia a passar el dia l’Angelina del Tomàs, d’una edat semblant a la d’elles. Les ties, solteres, gaudien d’allò més veient tanta mainadica jugant al prat de Llongarriu i, ben segur que donaven un cop de mà a la nostra mare, que a finals dels anys cinquanta ja tenia quatre dels sis fills que portaria al món.

A la dècada dels seixanta del segle passat és quan es van anar deshabitant les cases. Primer va ser el Tomàs (1966). Després el Xaravitg (1970). I, finalment, l’any 1976 es va tancar la porta de Llongarriu, amb la marxa dels últims masovers. El “progrés” havia arribat i es feia difícil viure en una casa que quedava lluny de tot. L’home era gran. La dona patia un retard mental. I el fill estudiava intern a l’Escola Llar d’Olot. S’enyoraven tant els uns dels altres, pobrics, que la tristesa els consumia.

Parlo dels masovers que vaig conèixer amb un respecte absolut, talment el tracte que sempre vam rebre per part seva. Fins i tot tenint en compte que a l’avi, en temps de la República li van incautar les finques. Després va venir la reconciliació: Un dels millors testimonis de l’actuació del pare és que cap dels seus masovers fou despedit ni molestat, absolutament per res. Algú li suggerí d’actuar amb rigor, incitació que sempre va rebutjar amb l’afirmació que tot ho havia oblidat perquè tots els seus greuges estaven perdonats. [...] vaig ser un dels acompanyants en la primera visita que féu a la finca. Allò fou un passeig de reconciliació on triomfà la bondat per sobre de tot. Aquesta bondat a què es refereix el pare, formava part del tarannà de l’avi Lluís, una bona persona que, més endavant, treballà de forma altruista: Passats alguns anys [de la Guerra Civil], prengué al seu càrrec l’administració de l’Hospital de Sant Jaume per “gratia et amore Dei” on treballà i deixà treballar a tota una sèrie de comissions que es desvivien per l’Hospital (2).

Sempre que passo per una casa de pagès procuro ser molt respectuosa. Miro de deixar els filats tal com els he trobat. Segueixo els camins marcats. Evito fer sorolls innecessaris per no molestar els gossos... M’agrada i crec que és del tot necessari respectar les persones que hi viuen. Així ho he mamat i així ho seguiré fent. Sempre que he anat a Llongarriu després de la venda per part de la família, per respecte i per prudència, he evitat acostar-me a la casa.

Em conformo anant a seure al pedrís de l’ermita, al peu dels set xiprers. Contemplo el paisatge. Escolto el silenci. Deixo que els records flueixin i em reconnectin amb aquell escenari de jocs infantils, de xurmers per alletar, de gallines que escatainaven i picotejaven pel prat, de mules que algú ens acostava al pujador per poder-nos-hi enfilar, del racó de jugar a cuinetes sota l’ermita, de la pasta de calç per fer ciment amb el joc de paleta del nostre germà... I, mentre enfilo aquests records en un fil imaginari, l’estona passa volant.

En alguna ocasió, si s’ha donat el cas que hagi vist moviment a la casa petita, he preguntat si podia acostar-m’hi i m’ha agradat conversar amb els masovers. Com que soc poc fisonomista, sempre penso que no els conec i que ells no em reconeixen a mi. Només quan ha vingut al cas, he esmentat el meu cognom i la meva procedència.

L’any 2015, un matí fred i rúfol de febrer, havíem anat a Llongarriu pel Coll de la Barcadura i, arrecerats a l’ermita de Çacot, vam veure el masover. Amb el seu consentiment, vam entrar al prat per poder xerrar una mica. Era un altre masover, però vam conversar cordialment. Era un altre masover i ja hi havia unes altres condicions: carretera, llum, aigua corrent i cobertura telefònica. Era un altre masover, però sabia on era el locus amoenus de la nostra àvia per passar-hi les tardes. Era un altre masover i recordava algunes anècdotes que havia explicat el pare. Era un altre masover i ja era una altra manera de viure: els fills anaven a estudi al Sant Pau de Segúries i participaven en competicions esportives els caps de setmana, fet impensable als anys setanta del segle passat. Era un altre masover i jo que me’n vaig alegrar, de veure que Llongarriu tenia vida, i que podíem xerrar una estona. Era un altre masover i la conversa era cordial, però el gos em va mossegar la cama. Era un altre masover i ja eren uns altres temps. Altres vegades he passat per Llongarriu i no he gosat ni baixar del cotxe, ja que els gossos m’han abordat com veritables feres ferotges. Així que m’ha tocat passar de llarg amb el cor ple de recança.

Potser sí que tenia raó en Sabina quan deia al lloc on vas ser feliç no has d’intentar tornar-hi.

(Continuarà)

Adriana Llongarriu Castanyer
agost de 2026

A Llongarriu. Estiu 1967.

Notes al peu:

1.     La marsinada va ser la responsable d’una anècdota que vaig protagonitzar de ben menuda que algun dia explicaré.

2.     En el llibre “700 L’Hospital Sant Jaume d’Olot en la història”, curiosament, l’avi no hi apareix, malgrat la veracitat d’aquests fets i els records que en serven les meves germanes grans, de quan l’acompanyaven a fer alguna gestió o a celebrar el Nadal amb els treballadors i les persones malaltes o desvalgudes.

3.      En cursiva i de color blau, les transcripcions del llibre del pare, “Llongarriu de La Vall del Bac”, d’autoedició familiar.