Era l’estiu de 1989, en un
viatge a l’Oberland bernès i al Tirol, aquell dia visitàvem el museu de cases a
l’aire lliure o Schweizerisches
Freilichtmuseum, a Ballenberg. Hi havia un xiringuito on, a l’hora europea de dinar, s’hi podia fer un àpat fast food que consistia en una salsitxa Bratwurst acompanyada de patates
fregides, una gerra de cervesa i un pastisset, tovalló, plat i coberts, tot posat en
una safata i es podia seure en unes taules de fusta llargues i compartides,
situades sota una coberta vegetal que les protegia del sol.
Vam seure un davant de
l’altra -o una davant de l’altre-. Al costat nostre i també un davant de l’altra -o una davant de l’altre-,
s’hi van asseure una parella molt més gran que nosaltres -segurament tan grans
com som ara nosaltres-, eren un home i una dona de talla i parla germàniques. No
va trigar gaire estona a afegir-se al dinar “de germanor” una abella. No era pas
una abella qualsevol, sinó ein grosser Bienen
que es passejava pels plats d’uns i altres i ens estava fent posar un xic nerviosos.
La dona de talla i parla germàniques s’hi posava molt més que als altres,
de nerviosa; tot d’una vam veure que s’adreçava a l’abella amb una barreja de jaculatòria
i renec, pronunciat en un alemany per a nosaltres poc entenedor i, molesta com
estava, li fotia atzagaiada amb la seva cullera, deixant l’abella esclafada
damunt del pastisset del meu acompanyant.
Vam quedar fava i figagirats
respectivament i vam acabar de dinar evitant portar la contrària a la dona de talla i parla germàniques, que
ja ens havia demostrat la seva habilitat per desempallegar-se, en un tres i no
res i sense miraments, de tot allò que li molestés. Ni una mirada ni un
comentari ni una disculpa, ella va continuar amb el seu dinar com aquell que
res.
Una dona de talla i parla germàniques, una abella grossa esclafada damunt
d’un pastisset i un record de fa més de vint-i-cinc anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...