dimecres, 18 de març de 2015

Aquells bunyols de crema


Records de Quaresma (5 de 7)

Per continuant amb els costums gastronòmics quaresmals, voldria parlar dels bunyols o brunyols. Em refereixo a la seva accepció culinària, no pas a la que defineix aquest mot com a cosa mal feta o sinònim de nyap. De bunyols n’hi ha de molts tipus: dolços, salats, de peix, de formatge… Tots tenen en comú que el seu ingredient principal és la farina, amassada o batuda, i que s’acaben fregint. Està clar que tot depèn de les preferències de cadascú, però els bunyols poden arribar a ser una menja fina i exquisida.
Recordo els deliciosos bunyols de bacallà que feien les meves tietes paternes, tan delicades a la cuina. Eren una vertadera delicatessen. Avui, però, vull parlar dels bunyols dolços, els de postres, elaborats a casa o a l’obrador de la pastisseria. Hi ha qui diu que la tradició de menjar bunyols per Quaresma és deguda a la necessitat popular d’endolcir aquesta època d’austeritat i fer més passadors aquests dies. De fet, els bunyols compleixen amb el precepte quaresmal de moderació, ja que els seus ingredients principals, aigua, farina, llevat i ous, són ben sobris.  
D’entre els bunyols dolços, hem de diferenciar els de l’Empordà dels de vent. Els de l’Empordà tenen un procés d’elaboració més complex, han de llevar abans de fregir-los, i són molt més aromàtics gràcies a la matafaluga que s’afegeix a la massa i a l’anís amb què es ruixen per fora abans d’ensucrar-los. Normalment, la seva consistència és molt densa. Els de vent són borats, ja que en fregir-los hi queda un forat, per això es poden farcir, generalment de crema, obtenint així unes boletes daurades i ensucrades que es fonen a la boca i que són la delícia dels paladars més exigents. 

Els que ens hem criat en taules llargues i curulles de comensals, estem acostumats a les limitacions quantitatives d’alguns menjars, sobretot les postres, per això no ens sorprenia -i no ens sorprèn encara- que arribessin a taula acompanyades d’un en toquen tants per persona o de moment dos per cada un i després ja repetireu o haver de preguntar es pot repetir? A nosaltres, això ens és familiar. De grans, aquest fet ha sorprès les nostres parelles, a qui els costa imaginar que sense aquells advertiments, més d’un se n’hauria quedat sense.
El record que avui vull compartir, se situa en una Setmana Santa dels anys setanta en què els pares ens van fer saber, a la Marissa a mi, que aniríem de visita a casa en Josep Maria i la Mariona, conegut matrimoni d’Olot que ben aviat serien els consogres dels pares, ja que el seu fill Joan i la primogènita de casa, la Fàtima, s’havien compromès. Porteu-vos bé ens van dir abans d’anar-hi. Amb el pas dels anys, he cregut que aquella observació anava més per mi que no pas per la meva germana.
I així, sortint d’ofici del Dijous Sant a l’església del Tura, vam picar el timbre d'aquella vivenda situada al començament del mateix carrer del Tura. Un pis compartit per l’habitatge familiar i la consulta del conegut doctor olotí. Un pis ple d’antiguitats, records, pintures, dibuixos i retrats familiars… Un pis amb sostres alts i grans finestrals que donava a tres bandes: el carrer del Tura, el carrer Major i la Plaça del Conill. Ens vam instal·lar al menjador on va es va centrar la nostra visita i on l’amfitriona ens serviria un piscolabis. Quan vam tenir el refrigeri a taula, les dues nenes vam quedar bocabadades davant d’aquella safata de bunyols petits, daurats i ensucrats, farcits de crema… Lluny del que hauríem sentit a casa nostra en toquen tres per cada un, agafeu-ne un parell, mengeu a poc a poc..., la Mariona ens deia mengeu maques mengeu; mengeu sense vergonya. 

Els adults tenien les seves converses i van anar a mirar alguna cosa fora del menjador. I mentre ells parlaven, nosaltres, fent cas d’aquell mengeu maques mengeu, ens anàvem cruspint un tu, un jo; un tu, un jo, aquelles delícies ensucrades. Quan els grans van tornar, nosaltres estàvem una a cada costat d’aquella safata on ja només quedaven restes de sucre.
És evident que ens havíem pres al peu de la lletra aquell mengeu maques, mengeu; mengeu sense vergonya que per a nosaltres no estava renyit amb el porteu-vos bé.

Fotografies: 1) www.wikinoticia.com; 2) www.gastronosfera.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...