Records de Quaresma (3 de 7)
Seguint la línia que va marcar les quaresmes de la nostra infància, més enllà del dejuni i l’abstinència purament gastronòmics, les privacions s’estenien a altres àmbits de la vida i el sacrifici s’havia de practicar en tot allò que conduís a l’obtenció de plaer o gaudi personal.
Per això, malgrat el caràcter voluntari d’aquelles pràctiques, per Setmana Santa, teatres, cinemes i sales de festa eren tancats i als dos canals de televisió espanyola s’hi projectaven pel·lícules de temàtica religiosa que sovint mostraven com de sacrificada havia estat la vida d’alguns sants i d’altres personatges coneguts que protagonitzaven aquells films.
Ben segur que recordem escenes d’algunes d’aquelles pel·lícules: la separació de les aigües del Mar Roig a Los diez mandamientos (1956); les aferrissades curses de carros a Beh-Hur (1959, 3h i mitja de durada); el Sant Crist que parla i agafa el pa que li ofereix aquell nen abandonat i criat enmig de frares a Marcelino pan y vino (1955); les burles dels companys d’aquell noi mulato i fill il·legítim a Fray Escoba (1961)… I així, podríem fer una inacabable llista de personatges martiritzats.
Però una de les pel·lícules que més recordo és Diálogo de Carmelitas (1960), drama que representa la història de Blanche de la Force, una jove francesa que ingressa al convent de Compiègne per
protegir-se del món exterior. Les monges, són perseguides per les
autoritats republicanes en plena revolució francesa, empresonades,
jutjades, condemnades a pena de mort i executades públicament a la
guillotina situada a la plaça du Trône-Renversé (actualment
plaça de la Nació) de París. Molts dies després de veure la pel·lícula
no em podia treure del cap el nom religiós de la jove novícia, Sor Blanca de la Agonía de Cristo, ni
les imatges dels caps de les monges rodolant damunt la tarima on hi
havia la guillotina. I aquests records eren utilitzats entre els germans
petits de casa per atemorir-nos mútuament.
Ara
que fa més de quaranta anys de l’última vegada que havia vist aquesta
pel·lícula, l’he volgut tornar a mirar i comprovar si la imatge que en
guardava era fidel a la realitat. Doncs he quedat ben sorpresa: malgrat
el dramatisme del film, a l’escena final no hi apareixen ni la
guillotina ni el botxí ni la imatge dels caps rodolant que tan presents
havíem tingut. He de dir que he trobat un tall que correspon al final
d’una versió francesa en color de 1983, en la qual sí que apareix
l’escena de la guillotina, però és impossible que sigui la que emetien
aquell temps per televisió.
Potser aquells records tan esfereïdors que en guardàvem eren només fruit de tot allò que no enteníem i de la por que passàvem pel fet de viure immersos en un ambient tan tètric. El que pot arribar a fer la por!
Enllaços:
https://www.youtube.com/watch?v=F2J3ip3EbHQ (versió en blanc i negre del 1960. 109 min.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...